lunes, 26 de marzo de 2007

SHOOT THEM

"I un dia despertaràs del somni, i et trobaràs desorientat entre tanta llum. Caminaràs sol, amb els peus nus sobre el terre metàl·lic. Ningú no vindrà a parar-te la mà.
Cridaràs i cridaràs, però ningú no et farà cas, perquè portes anys cridant a viva veu i mai ningñu no s'ha immutat. Relliscaràs amb la sang que regalima dels teus canells i la gent riurà quan caiguis. Només et veuen quan et necessiten veure, quan les seves vides arriben a l'extrem en que l'avorriment es fa insuportable i riure de les desgràcies alienes és relaxant.
Finalment, quan ja no puguis plorar més, t'adonaràs que la teva vida sempre ha estat i així. T'adonaràs que sempre has estat sol."

Paranoid Android.


Ja havia parlat alguna vegada de la mítica cançó Paranoid Android de Radiohead, ì em sap greu repetir entrades (tot i que aquella ja no existeix), però la veritat és que crec que val la pena anar recordant velles genialitats.
Cançó composta per Thom Yorke, líder del grup, que parla sobre l'adolescència a les societats capitalistes.
___________________________________________________________
************************************************************************
Paranoid Android by Radiohead.
Please could you stop the noise, I'm trying to get some rest
From all the unborn chicken voices in my head
What's that...? (I may be paranoid, but not an android)
What's that...? (I may be paranoid, but not an android)
When I am king, you will be first against the wall
With your opinion which is of no consequence at all
What's that...? (I may be paranoid, but no android)
What's that...? (I may be paranoid, but no android)

Ambition makes you look pretty ugly
Kicking and squealing gucci little piggy
You don't remember
You don't remember
Why don't you remember my name?
Off with his head, man
Off with his head, man
Why don't you remember my name?
I guess he does....

Rain down, rain down
Come on rain down on me
From a great high
From a great high...high...
Rain down, rain down
Come on rain down on me
From a great high
From a great high... high...
Rain down, rain down
Come on rain down on me

That's it, sir
You're leaving
The crackle of pigskin
The dust and the screaming
The yuppies networking
The panic, the vomit
The panic, the vomit
God loves his children, God loves his children, yeah

Trois Couleurs.



Blau, blanc, vermell.

Llibertat, igualtat, fraternitat.

Una trilogia de Krzysztof Kieslowski.


Julie (Juliette Binoche) intenta acceptar la mort sobtada del seu marit, un aclamat compositor que prepara un concert sobre la unitat europea, i la seva filla.


Dominique (Julie Delpy) intenta serparar-se del seu marit polac per la incapaçitat d'aquest a consumar el matrimoni definitivament.


Valentine (Irène Jacob) intenta entendre el motiu que porta a un dels seus veïns a espiar les converses telefòniques de la resta del veïnat amb una ràdio.


Tres dones, tres situacions. Simultànies i secants, les històries acaben trobant-se en un mateix punt, una catàstrofe, un accident marítim que serveix com excusa per tal de reuinir uns personatges tant diferents com realistes.

Trois Couleurs repassa, a través dels colors de la bandera francesa, la societat europea actual i de quina manera la llibertat, la igualtat i la fraternitat encaixen en aquesta barreja de cultures, llengües i maneres de pensar que tenim avui en dia per societat.

Julie abandona tot els béns materials per trobar-se a si mateixa, per descobrir que encara es viva i que la manera més digna d'afrontar la mort és fent ús de la vida. Ho deixa tot per trobar la llibertat que havia perdut.

Dominique abandona al seu marit Karol Karol perquè no li dona plaer sexual. L'abandona al carrer, sense diners, sense casa on viure, i sense saber parlar francès a la ciutat de París. Però l'enginy de Karol Karol acaba demostrant que la igualtat l'hem de posar en pràctica els home, i que qui la fa, la paga.

Valentine atropella un gos, i decideix que el més sensat és dur-lo al seu amo. però es trobarà amb un jutge retirat que espia els seus veïns per tal de conèixer la veritat absoluta. Valentine se sentirà extranyament lligada a l'home i acabarà descobrint que la fraternitat mou muntanyes o, en aquest cas, recicla ampolles de vidre.


Obra mestra del cinema europeu de les darreres dècades, els tres colors de Kieslowski roman en vigència, demostrant que Europa i els seus habitants encara han d'apendre certs valors que lloen.

domingo, 25 de marzo de 2007

LOVE is all around...


Love love love love love love love love love...simply Courtney Love.

martes, 20 de marzo de 2007

Let it snow.

La penetrant i forta veu de la conferenciant ressona al llarg de la sala, per sobre d'un camp de caps humans que escolten en silenci.

La xerrada fa una estona que degenerat en una recerca intensa sobre el significat de la paraula "xeflis". La conferenciant pregunta una vegada i una altra si algú sap un sinònim de la paraula. Al sentir dir això, alguns caps fan que no amb un tímid i modest moviment rotatori. Alguns aventurats, bàsicament els encara atractius, diuen que no en veu alta i mirant directament als ulls de la dona.

La femella, parli o no, sempre és el centre d'atenció, pensa un d'aquests aventurats. Sempre aconsegueix difondre les seves hormones arreu, i encisar tots aquells éssers que l'envolten. Tot i que aquesta no és atractiva, continua reflexionant l'aventurat, i té els malucs massa grossos, la seva veu aconsegueix que m'interessi per ella.

Mentre l'home pensa des del seu seient en com li agradaria follar-se-la, un petit floc de neu, blanc i en forma d'estrella com als dibuixos, passa per davant de la finestra. El fred, que tant s'ha fet esperar aquest any, arriba ara, amb dos mesos d'endarreriment, per emblanquir el cel.
L'aventurat s'adona que fora, en la fredor d'uns camps glaçats, una tempesta comença a formar-se. Omple la seva ment amb l'intensa emoció nadalenca que li provoca veure nevar. Bada amb l'hipnòtica dansa dels flocs de neu, que salven la distància entre el cel i la terra amb un brau zig-zag.

I l'home que havia estat pensant en la conferenciant, en la neu i en el nadal, deixa de pensar, de fet, cau fulminat a terre. El cos mort de l'aventurat és envoltat rápida i estrepitosament per un comici d'homes de quaranta anys. La potent veu de la conferenciant comença a demanar a tothom què ha passat. Un home, que estava a aprop del ara difunt aventurat, diu que taral·lejava en el moment de la seva mort. Repetia sense parar: Let it snow, let it snow, let it snow.

lunes, 19 de marzo de 2007

La dignitat segons Charlotte Grant.

Treballo per una d'aquestes multinacionals odioses que surten constantment a la premsa. Fa dotze anys que hi treballo i només he arribat a mig camí en la jerarquia capitalista de l'empresa. Al meu parer, no ha estat el fet de ser dona ni el fet de ser dependent d'una familia. El meu lent ascens és degut a una tendència innata a conservar la meva dignitat íntegra i impoluta. Sempre he estat incapaç de veure la vida, i menys la laboral, com a una fi per la qual lluitar de totes les maneres possibles. No he estat capaç d'entendre com és possible trepitjar els altres sense mirament o escrúpols i, ara mateix, no crec que mai pugui arribar a assumir aquest tipus d'actuacions com a model a seguir. Sé molt bé que hauré de ser més agresiva a les reunions, així com no podré abaixar la mirada davant del cap quan m'esbronqui. Hauré de ser ferma amb les meves decisions i fer-me càrrec de les seves possibles conseqüències. També hauré de compar-me vestits de marca, idèntics als de totes les companyes, i compar-me sabates de taló per anar fent cloc-cloc al vestíbul. Hauré de caminar segura de cada passa, imposant la meva llei per allà on vagi com un sheriff de western transformat en imatge de feminitat. Seré la deesa dels passadissos, moguent els malucs tant com pugui, per tal d'arribar al cim.
Però el que em queda més clar és que no em deixaré trepitjar per res ni ningú. per aquí si que no passo, jo conservo aquesta dignitat que em caracteritza i tinc molts quals quins son els meus objectius. L'èxit familiar i l'èxit laboral.
Estic disposada a fer sacrificis, és per això que crec que haurien de valorar la possibilitat de no despatxar-me a mí. D'entre totes les aspirants a plaça fixa, crec fermament, que jo sóc la indicada. Espero rebre notícies seves aviat.

Atentament,
Charlotte Grant.


[PD: M'encanten els treballs manuals i fer hores extres amb els meus companys, siguin del sexe que siguin.]

domingo, 18 de marzo de 2007

¡ Miss Seventeen !

Surt de casa amb faldilla i sabates de taló. L'home li ha dit que l'esperaria al Paral·lel, perquè a ell li queda aprop, i que després els dos junts anirien fins a la festa.
Camina depressa, mig lívida a causa d'una extranya sensació que no havia sentit fins ara mateix, en el precís moment en el qual ha tancat la porta rere si i s'ha encaminat cap a l'altre extrem de la ciutat per a trobar-se amb un home al qual no ha vist mai. La idea de la trobada, que en un primer moment li va semblar inconcebible per a una noieta de disset anys acabada d'establir a la gran ciutat, l'havia tingut una amiga d'ella que també anava malament de diners. Tot va començar un dia que havien quedat per anar a fumar, quan ella acabava d'arribar a la ciutat. Era nova i no coneixia ningú tret d'un cosí repel·lent i una tieta àvia mig cega. No va trobar una companyia agradable fins que no va començar un curset d'animació. Allà va trobar-se amb una noieta que semblava ser la seva ànima bessona. I és per això que sovint anaven a fumar juntes o de discoteques fins a trenc d'alba. Aquell dia estaven les dues assegudes davant d'una catximba quan ella va dir que ja no podria aconseguir més xocolata perquè els pares ja no li passaven més diners. L'amiga va començar a ploure idees que poguessin ajudar-la amb els seus problemes financers. Una d'aquestes idees, la més esbojarrada, era la de conèixer per internet un home que estigués disposat a pagar per la seva companyia. Com que als disset anys encara es tenen principis, ella va dir que no, que preferia acabar a un restaurant fast food.
Però les coses mai surten com han de sortir, i va acabar trobant-se amb la fastigosa sensació de no haver aconseguit res de profit a la seva curta vida. I quan van començar les depressions i el síndrome d'abstinència va entrar a un xat i va oferir-se. Aquest oferiment, tot i que amb ànim lucratiu, va ser totalment gratuït. Una adolescent donava el seu cos al millor postor, sense tenir en compte implicacions morals o ètiques, i mostrant una total falta de responsabilitat. El guanyador del premi juvenil va ser un executiu amb dona i fills, que creia que per projectar una imatge d'èxit havia de sortir a les fotografies dels diaris acompanyat per jovenetes.
Els talons van fent cloc-cloc a terre a mida que ella s'acosta al Paral·lel. Finalment, quan ja ha arribat, es troba que no sap quina cara fa l'home, i que possiblement li hauria d'haver demanat una foto. Només sap que es diu Carlos i que encara és atractiu, segons ell. Tot d'una, apareix una limusina del no res que obre les portes a la joveneta. Ella mira a l'interior i veu un home de mitjana edat, realment atractiu i seductor, que l'espera amb dues copes de cava del Penedès a les mans. Ella somriu i entra al cotxe, entre espantada i excitada pel component de perillositat que la situació comporta.
A la festa només somriu. S'està en un racó de la sala i somriu falsament. De tant en tant, apareix l'home atractiu i li presenta un munt de noms d'home vestits per l'ocasió amb marques impronunciables. Ella els fa dos petons i torna a somriure, perquè sap que l'avorriment pagarà la pena, de fet, pagarà més d'un miler d'euros.

sábado, 17 de marzo de 2007

First LOMOgraphy!


28days...6hours...42minutes...12seconds.














"A storm is coming,"
Frank says,
"A storm that will swallow the children."
And I will deliver them from the kingdom of pain.
I will deliver the children back to
their doorsteps.
(I'll) send the monsters back to the underground.
I'll send them back to a place where
no one else can see them.
Except for me.
Because I am Donnie Darko.







"Una tormenta se acerca,"
dice Frank,
"Una tormenta que se tragará a los niños."
Y yo les traeré del reino del dolor.
Les llevaré de vuelta
a los peldaños de sus puertas.
(Yo) enviaré a los monstruos de vuelta al subsuelo.
Les enviaré de vuelta a un sitio donde
nadie pueda verles.
Excepto yo.
Porque yo soy Donnie Darko.






Pel·lícula que evidentment recomano. Aproximació al cinema més metafísic gràcies al genial guionista i director Richard Kelly.

En Donnie Darko és un noi que viu a un barri residencial d'un petit poblet dels EEUU. Però en Donnie no és com la resta, perquè ell veu més enllà. Pateix una dolència, i a causa d'això pateix al·lucinacions i comportaments sonàmbols. Una nit, un conill gegant li demana que l'acompanyi i acabarà dient-li quan serà la fi del món. En aquell precís instant, mentre en Donnie parla amb el conill enmig del carrer, un reactor d'avió cau a casa dels Darko, destruint per complet l'habitació del fill. Aquest fet comença un viatge per l'obsessió d'en Donnie amb el temps, la soledat, els somnis i la mort.

jueves, 15 de marzo de 2007

Flipo Contigo, Priscilla.

Arribo al bar cap a les 17.05 i els nens encara no han arribat. Encenc tots els llums, deso la jaqueta i em preparo un martini amb cola perquè sempre ve de gust. M’avorreixo una estona d’aquí cap allà, taral·lejant cançons. Després d’esperar una bona estona i comprovar, per sorpresa meva, que els nens no han donat senyals de vida, prenc la decisió d’encendre la tele i mirar l’Mtv una estoneta.
Veig un episodi d’un programa de cites americanes, amb nois americans, noies americanes, cuines americanes. M’adono que recordava l'Mtv força més original i fresca, i penso que possiblement és degut a que abans només mirava els videoclips. A continuació, anuncien, un programa d'emocions fortes i sorpreses inesperades. Sona prou bé. Agafo un tamboret i m’assec esperant a que acabin els anuncis i tenir la meva dosi d'emocions fortes i sorpreses inesperades.
"Flipo Contigo" és el títol del programa. La protagonista d’avui és la Priscilla, una noia hispana que viu a EE.UU. La nostra amiga Priscilla, així és com la presenta el noi que suposadament està a càrrec del programa, ha arribat a aquí perquè té un somni. I aleshores apareix ella caminant sense gràcia ni encant i planta la seva cara grassa i plena de marques d’acne davant la càmera. Explica’ns Priscilla, que fas normalment?, li pregunta el presentador pretesament graciós. Ella contesta honestament dient que té dues feines i va a l'institut, i que quan té temps queda amb els seus amics. Quina franquesa, anar a la tele a dir que tens uns problemes econòmics bestials, arriben llàgrimes als meus ulls. Però també arriben idees al meu cap, i penso en tots els programes degradants de la televisió nacional, del tipus "El diario de Patricia" i succedanis, i recordo que tots aquests espais televisius tenen com a convidats a gent de l’extraradi, allà on es desenvolupen activitats relacionades amb la delinqüència i el desestructurament de la família. Què curiós!, penso.
El programa continua i descobrim que la intenció de la Priscilla és demanar a una animadora del seu antic institut que la transformi en un ésser més femení. Les sorpreses inesperades arriben ara, quan veiem com una hispana s’acosta a una noia rosseta, la Hayley, i li diu: Vull que m’ajudis a ser tu.Mare meva! Com pot ser! Se'm fa dur veure a una noia arrossegar-se per les pantalles d’una de les televisions més vistes al seu país, demanant a una animadora sense neurones si pot passar amb ella dos dies per tal de tenir més èxit amb els nois i que aquests de mirar-la com a una lesbiana.
No penseu que no trobo la idea original, i ara, la troba súper original, i crec que més programes com aquests anirien bé per ensenyar als nostres fills els valors de la societat actual. No caldrà que parlem amb la nostra filla quan ens demani què fer amb els nois, li ficarem el vídeo de "Flipo Contigo" i que la Hayley faci la resta. Segons ella, i misteriosament me la crec, per agradar als nois només cal que somriguis tota la estona, facis que si amb el cap i riguis quan ells riguin. Així de senzill. Però suposo que això a la Priscilla no li servirà de gaire ja que tenir dues feines, anar a l'institut, quedar amb els amics i, finalment, anar fent de Hayley per la vida deu ser esgotador i, al final et deus quedar sense ganes de somriure i menjant-te els mocs a un racó de la discoteca.

martes, 13 de marzo de 2007

Ceretania (Land of Plenty)


Ceretania no és enlloc. S’erigeix en mig del no res, imponent sota la llum d’uns estels propis, brillants, com milers de llumins flotant en atmosfera zero. I absorbeix l’energia que aquestes estrelles emeten desaforadament en forma de paquets de fotons enlluernadors.
Els carrers son enllombardats amb pedra encara calenta gràcies al fregament i l’activitat incessants. Milers de sabates, esclops, botes i espardenyes trepitgen l’empedrat constantment, de voltes amb rapides petjades, d’altres amb la tendresa de la tranquil·litat.
Il·luminant el carrer hi ha enormes cartells pintats amb un neó fluorescent més que vistós que competeix per l’atenció dels nens amb els estels.Una sèrie interminable de botigues i botiguetes s’estén al llarg de carrers i carrerons, arribant fins i tot als culs de sac, marcant el camí que tots els ciutadans han de seguir i acceptar com a única opció vital possible. Però cap al sud no hi ha res pensable per a un ciutadà modèlic, res tret de la llardosa i pudent perifèria on han anat a parar totes les cabres boges i els desterrats socials. Tampoc està permès per als ciutadans modèlics encaminar-se cap a l’est, on les imponents muntanyes poden fer volar la imaginació i distreure l'individu del seu únic deure, servir la comunitat. L’oest tampoc és admissible com a via de fuga, de fet, no poden haver-hi fugues, i menys cap a l'oest, on la força dels cims és tal que pot tornar l'individu boig. Al nord, una altra terra, totalment distinta a la que queda dintre de la fortalesa d’edificis de la ciutat, una terra d’oportunitats i amb diferent aire. Però tots aquells que han aconseguit marxar a altres paratges han tornat a Ceretania, com encisats per la bellesa artificialment natural que d’aquesta contrada emana.
Per tal de mantenir els ciutadans allunyats de les frívoles idees de llibertat, els edificis van ser construïts sobre un puig, el cim del qual va ser excavat per obtenir un profund forat. Aquest va ser reomplert, aquest cop amb vivendes i comerços, i les fronteres van deixar de veure’s a causa de l’alçada de les cases, essent totes monstruosament tedioses.
Les fronteres van ser pensades com a element limitant de conducta. Delimitaven els territoris físics de maneres de pensar radicalment oposades. Les idees noves no tenien cabuda en una població que ja vivia en harmonia. I ara, aquestes fronteres son les que anhelo amb més vehemència. Son les que em visiten en somnis i em mantenen despert un cop m’he desvetllat. Les fronteres, les maleïdes fronteres.
Ara no puc veure més enllà, perquè aquestes quatre parets m’ho impedeixen, de la mateixa manera que eviten que la llum travessi els finestrals.
Tot i això, Ceretania continua endavant, com un moribund animal udolant per les nàusees que provoca la seva pròpia sang. En certa manera, Ceretania és un ésser orgànic i amb vida pròpia. Sang recorrent les seves venes grises i blaves, alimentant un nucli central i palpitant d’energia pura. Però aquest nucli central posseeix, alhora, més nuclis interns en forma de màquines orgàniques independents però roboticament condicionades, que assenteixen a cada ordre rebuda a través de la informació. Punts neuràlgics de la ciutat, aquests ciutadans o nuclis actuen, veuen, senten, respiren, mengen i, en definitiva, interactuen amb l’entorn.
Ceretania, considerada com a sistema, és perfecta. Cada dada és processada a l’instant i es prepara una acció inversa i proporcional per tal de solucionar el possible problema, tot i que aquest no sempre s’esdevingui; aquest fet ha arribat a causar conflictes reals. Cada individu està connectat a la resta d'una manera o altra, ja sigui per ports directes o bé per ports perifèrics. D'aquesta manera, cada nou paquet d'informació és enviat a la resta de ciutadans de manera ràpida i precisa. Això comporta una total falta de privacitat i, per tant, atempta contra el dret natural de l'home. però per moltes lliçons filosòfiques que s'intenti ensenyar als individus, aquests rebutgen de manera brusca la possibilitat d'un aprenentatge, perquè aquest suposaria un esforç personal el qual no estan disposats a fer. És per això que la filosofia també està prohibida, així com el diàleg pacífic i la lectura.
Possiblement, el problema amb Ceretania només sigui al meu cap. Potser, la meva introspecció i el meu afany per encuriosir-me han provocat que no en tingui prou amb aquest lloc, que requereixi la perspectiva d'un món diferent, nou. Però començo a sospitar que allà on vagi trobaré Ceretania, perquè els pobles no estan a tot arreu, però les persones sí.

jueves, 8 de marzo de 2007

Empar Moliner contra Sergi Pàmies.

Entro al supermercat i vaig directe a la secció de begudes alcohòliques. Compro una ampolla de vodka i una de cava del Penedès. Passo per la secció batejada molt escaientment amb el nom de snacks i allà retiro dels prestatges dues bosses de "doritos".
Tot seguit, em dirigeixo a la caixa i em situo darrera d'una dona morena força cridanera i trigo una estona en reconèixer-la. És l'Empar Moliner. Quina emoció!, i tot d'una em sento més alegre que mai per haver-me topat amb un famós. Miro a la resta de persones que tinc al meu voltant per veure si algú més se n'ha adonat de la presència que tenen davant o, per si de cas no l'és, evitar-me el tràngol de fer el ridícul. Però em giro i la meva sorpresa augmenta al trobar-me just darrere meu al Sergi Pàmies. Dos per un, penso. I començo a repertir-me que abans no marxin els he de demanar un autògraf a cadascún. O bé, treure tema de conversa després de cridar excitat, com qui no vol la cosa, Osti l'Empar i el Sergi!
I tot de sobte, la meva imaginació em juga una mala passada. No m'encaixa el fet que dues de les més conegudes i reconegudes personalitats de les lletres catalanes estiguin comprant a un dels supermercats més llerdosos de tota Ceretania. de manera que m'invento un motiu pel qual els dos escriptors es trobin fent un entrepà de la meva persona, aquí i ara, l'una per davant i l'altre per darrere.
De manera que m'imagino que Dimarts es van trobar a una festa d'un amic en comú de TV3 i van beure una mica de més. Van acabar tots dos a la piscina (climatitzada, perquè els de TV3 solen tenir calers), amb dos gintònics (cadascún) i follant subaquàticament.
Al matí següent van pensar que no s'agradaven, però un cop havent compartit fluïds diverses vegades podrien anar a esquiar plegats.
Van agafar el cotxe del Sergi i en un parell d'hores ja eren a Ceretania. Després de follar al cotxe, al lavabo de pistes, als serveis del restaurant, a l'escala del pis de lloguer de l'Empar, al menjador del mateix i, finalment, al llit, van començar a xerrar. T'estimo si he begut, li diu ell. Jo no he llegit l'últim llibre del Sergi Pàmies, contesta ella. Ell s'aixeca esbarat i li diu que ha de marxar, que ha quedat amb la Feli, l'esthethicienne. Ella s'enrabia, i li diu que quan follen, ell fica cara d'haver menjat llimones, i que fa ganyotes.
I enming de l'acalorada discussió que acabarà, evidentment, amb sexe, em trobo jo. I veig com tots dos paguen (el Sergi m'ha passat al davant dissimuladament) i marxen en la mateixa direcció. I m'adono que mitja cua m'ha passat també al davant i que m'he quedat sense autògrafs i guardant els canvis.

miércoles, 7 de marzo de 2007

La sang sense color.

És morta. L’home que té al costat ho sap. Intenta sortir per la porta situada a les seves esquenes, però s’adona que va cobert de sang. S’asseu al costat del cos i se’l mira amb atenció. Li suen les mans. S’adona que no suporta veure sang, encara que per ell això no hauria de causar-li problemas. És daltònic i no distingeix determinats colors, com ara el vermell. Però només de pensar que tot el bassal de líquid que l’envolta ha sortit de l’interior de la nena l’esgarrifa. Observa la cara del cadáver. És neta, inmaculada, sembla la cara d’un àngel. Vol tocar-la. Es treu els guants de làtex i acarona aquella cara amb el revers de la mà dreta. Sent la suavitat de una pell innocent. S’excita. Vol tornar a fer-ho, ho necesita. S’abaixa la cremallera dels pantalons, però recapacita i es pica amb el puny al cap, per fer fugir els pensaments impurs. S’està marejant, està malalt. L’olor fèrria de la sang li entra pel nas i el recorre, fins que finalment entra als pulmons. Pensa en la seva infantesa. Vol aturar-se, vol tornar enrere, i corregir tot el que ha fet. Quan dorm encara sent els crits de totes les nenes, i veu la creu que tant l’havia atemorit quan era un nen. L’envaeix el pànic. Està suant més que mai. Vol marxar, però primer ha de netejar i recollir aquell petit cos. No s’atraveix a fer-ho, no ho suportarà, no una altra vegada. Vomita en un racó de la sala. Se sent una mica millor. Embolica la nena en un plàstic d’hivernacle. Li sembla que aquell cos inerte ja no és tan innocent, l’ha corromput. Obre la porta i mira si hi ha algú, però tot és desert, comenta a fer-se de dia. Trasllada el paquet fins al jardí posterior de la que fins uns anys havia estat una casa abandonada. Ja hi ha un níntxol fet. El porta cavant desde fa dos dies. Hi llença el cos de la nena. Plora. Jura que serà l’últim cop. Ho promet davant de tots els déus coneguts. No vol anar a l’infern. No vol ser dolent. Torna a l’estància on ha dut a terme el seu crim. Neteja la sang del terre amb una fregona i lleixiu. Neteja a conciència. No pot parar de plorar. Quan acaba amb l’estança decideix que hauria d’anar a dormir.
Un cop ha arribat a la seva habitació es despulla. Es mira en el mirall del lavabo que hi ha al costat del llit. El que veu és un home, amb cara bondadosa, grassonet i un somriure seductor. Però només ell sap el que hi ha en realitat al seu interior. S’odia.
Es fica al llit i es masturba unes guantes vegades. Els ulls se li tanquen sols. L’únic que desitja és no despertar-se.

Els éssers efímers (o com la vida pot ser mort).

Ja no hi és. El seu cos roman estàtic a sobre del catre blanc. Sent com les extremitats se li col·lapsen una a una, impedint-li la mobilitat. Perd lentament la noció del temps, allargant els segons, fent-los insuportables. Necessita que li donin de menjar tres cops al dia una crema pastosa que li recorda a l’oli de bacallà. No pot agafar la cullera, ni fer bocins del pa que li donen en unes petites bossetes.

Tampoc parla, ja que ha perdut aquesta capacitat. De tant en tant, en moments de lucidesa, deixa anar un so que porta guardant als llavis durant hores. No són paraules, semblen més bé els gemecs d’un infant.

Les parpelles li pesen com si hi tingués enganxats rocs. Mira fràgilment al seu voltant i no sap on és. Cada matí es desperta en un lloc diferent, però que alhora coneix. Tot i això, no s’ha mogut del llit en dies. Es palpa la pell dels braços i hi troba agulles clavades, que alhora estan connectades a unes bosses transparents mitjançant tubs de goma. Li fan mal, però no sap com dir-ho. Pateix totes les ferides que ha sofert al llarg de la seva vida. Els genolls se li encorben al igual que l’esquena. El braç que està lliure de les agulles li fa fiblades. Se sent sol, sol i trist.
Sovint entra gent per la porta i el saluden i li fan petons i carantoines. Se sent diminut. Intenta associar les cares que veu amb imatges del poc passat que li queda. Creu que poden ser amics o fins i tot fills seus. A una de les dones que el visiten la reconeix perquè el va estar cuidant durant molt de temps. Pensa que pot ser la seva filla, però no n’està del tot segur. Lluita contra el pas del temps, però les neurones se li desfan com la mantega calenta. Ja no té ganes de viure perquè sap que el seu estat mai ha sigut considerat vida.

Es mira el televisor que hi ha penjat a la paret blanca que té davant. I s’atabala perquè només sent crits i veu gent estrambòtica que es mou molt ràpidament. Intenta avisar per a que algú l’apagui, però quan aconsegueix fer un so ja no hi queda ningú a la sala que el pugui sentir.
Sovint plora per tot el que ha perdut. Pels records, pels sentiments. Plora pels medicaments que el fan sentir pitjor, i per les cares que ja no reconeix. Plora per la vida que no recuperarà.
El seu cervell es fa cada cop més petit, causant-li mals de cap. De tant en tant, pot pensar amb certa claredat. És llavors que viu la seva infància, o la seva adolescència o tot alhora. Viu en records passats, ja desgastats pel pas dels anys. Passa hores tancat al seu cap, passejant pels racons del que havia estat la seva vida. Torna a plorar.

És un vell de pell pàl·lida i expressió neutra. Creu que ja no és ningú perquè mai ningú no ha estat recordat al seu voltant. S’adona que els records són privats, que quan ell mori els anys que ha viscut quedaran ofegats en un pou negre, i aquesta idea li fa por. Se sent atemorit només de pensar que la seva vida ha estat insignificant i passatgera, com un tren que passa per un túnel a gran velocitat. Se sent efímer.

Ara, al crepuscle de tota una vida d’esforços i patiments, ja no té energia per lluitar per tot allò que desitja, encara que només vol una cosa, ser ell mateix.
Inclina el cap i mira pel finestró que hi ha a la paret. Tot un horitzó reposa davant dels seus ulls. I s’adona que el món que havia estat seu es quedarà on és, en canvi ell no.

Tothom pensa que aquest pobre vell morirà trist, fins i tot pensa que serà la tristor qui el matarà. Però no és així, perquè el pobre vell ja fa molt de temps que somia amb la mort, i l’espera amb ansietat. No es pot permetre el luxe de viure eternament, perquè sap que no tindria sentit. És per això que naixem, ho fem per recorre el curt camí que separa la no-vida dels mesos que passem aïllats a l’úter, de la mort. Ho accepta, no li queda més remei.
La seva malaltia l’engarjola, i la seva presó és ell mateix. Plora, plora i plora sense consol. Pateix i troba a faltar la seva muller, que ja fa uns anys que va marxar. Vol trobar-se amb la seva mare, amb el seu pare, amb els seus germans i germanes, i amb la seva estimada. Vol tornar a ser qui era, i ell, sens dubte, era les persones a les quals estimava.
Sap que quan marxi la resta dels éssers efímers ploraran, mentre que ell estarà rient. Rient perquè a la fi ha aconseguit abandonar la tristesa, la seva presó, aquell món que ja no li pertanyia. S’allunyarà dels seus mals, del seu Alzheimer. Riurà, riurà i riurà sense aturador, perquè quan torni a obrir els ulls, un nou camí es dibuixarà fins l’horitzó i tornarà a estar llest per una nova aventura: la mort.

A little less louder!

No callen. Parlen, riuen, respiren, es mouen i, de tant en tant, em miren. Tots els sorolls arriben a les meves oïdes i queden intesificats per la meva creença que tots els que m'envolten són estúpids.
Possiblement la culpa sigui tota meva al no ser capaç d'encaixar, de ser sociable tal in com els estándars manen. Però no ho sóc i m'irrita la fressa que provoquen la resta d'éssers al meu voltant.
Ara el professor demana feina i tothom comença a treure fulls, obrir l'estoig i a demanar bolis. El desagradable so anterior es transforma en una seqüència greument audible de herzs , pesada i intensa, quasi insuportable.
Maleïts, penso jo, no parareu no. M'imagino que hi ha un complat contra mi i decideixo intentar ignorar el so. M'imagino que sóc en Roy Scheider a All That Jazz, i que només puc sentir els sorols que jo provoco o bé emeto. però no funciona perquè m'estàn crispant i aleshores la meva imaginació queda mig amputada, sagnant i deixant l'horrible monyó de la ràbia al descobert.
I continuen, de manera que decideixo fer uns quants "shhhhh" per tal de fer notar el meu enuig. Però no tot rutlla com ha de rutllar i l'únic que aconsegueixo és unanimitat, perquè ara tots m'estàn mirant malament. M'indigno i ara m'agradarai ser Renée Zellweger a Chicago, matant a tot fill de mare.
La idea m'agrada i començo a sentir el compàs de la música a través dels sorolls dels altres. Ara un llapis marca el temps en el qual he de fer un saltironet; després un carpesà m'assenyala el moment en el qual he de cantar.
I m'imagino envoltat de llum, però un crit em destorba i obro els ulls i tots em miren. Una noieta obre la boca i em demana sisplau si podria parar de cantar perquè es fa insuportable sentir-me.
Em poso vermell i acabo amb el cap ficat a la llibreta.

martes, 6 de marzo de 2007

Marie Antoinette in Ceretania.



Canvi d'aires, abandono Àustria i m'emplaço a Versalles. Adéu Fotolog, benvingut Blogger. No ha estat un canvi massa brusc, només un lleu sotrac.

Per començar bé, he de dir que la fotografia ha estat inspirada per la gran Sofia Coppola, mestra en l'art dels silencis plens de significat i de les imatges pintades amb llum. Fa un parell de dies vaig fer sessió doble de cinema i vaig trobar-me amb una petita joia, Marie Antoinette.

No van ser només els pastissos, ni els vestits, ni tant sols les sabates els que em van fer retindre al meu cervell la història d'una pel·lícula força diferent (per assignar-li un adjectiu escaient).

La història de l'adolescent que puja al tro del país més ric del món era, com a mínim, provocadora. Però Sofia no es va quedar en la part històrica, sinó en la vertadera essència d'una persona. La Maria Antonieta de Coppola és la imatge més versemblant de l'adolescència. Dubtes, preocupacions però també diversió i disbauxa.

Vaig passar dos dies sencers a Versalles, recorrent passadissos interminables i parlant amb condesses. Vaig veure champany i vaig ballar amb una màscara. però no va durar massa.

Torno a ser a Ceretania i em trobo amb la vida real. No hi ha pastissos de colors ni sedes brillant, només tinc cuatre records i una realitat que afrontar.