lunes, 19 de marzo de 2007

La dignitat segons Charlotte Grant.

Treballo per una d'aquestes multinacionals odioses que surten constantment a la premsa. Fa dotze anys que hi treballo i només he arribat a mig camí en la jerarquia capitalista de l'empresa. Al meu parer, no ha estat el fet de ser dona ni el fet de ser dependent d'una familia. El meu lent ascens és degut a una tendència innata a conservar la meva dignitat íntegra i impoluta. Sempre he estat incapaç de veure la vida, i menys la laboral, com a una fi per la qual lluitar de totes les maneres possibles. No he estat capaç d'entendre com és possible trepitjar els altres sense mirament o escrúpols i, ara mateix, no crec que mai pugui arribar a assumir aquest tipus d'actuacions com a model a seguir. Sé molt bé que hauré de ser més agresiva a les reunions, així com no podré abaixar la mirada davant del cap quan m'esbronqui. Hauré de ser ferma amb les meves decisions i fer-me càrrec de les seves possibles conseqüències. També hauré de compar-me vestits de marca, idèntics als de totes les companyes, i compar-me sabates de taló per anar fent cloc-cloc al vestíbul. Hauré de caminar segura de cada passa, imposant la meva llei per allà on vagi com un sheriff de western transformat en imatge de feminitat. Seré la deesa dels passadissos, moguent els malucs tant com pugui, per tal d'arribar al cim.
Però el que em queda més clar és que no em deixaré trepitjar per res ni ningú. per aquí si que no passo, jo conservo aquesta dignitat que em caracteritza i tinc molts quals quins son els meus objectius. L'èxit familiar i l'èxit laboral.
Estic disposada a fer sacrificis, és per això que crec que haurien de valorar la possibilitat de no despatxar-me a mí. D'entre totes les aspirants a plaça fixa, crec fermament, que jo sóc la indicada. Espero rebre notícies seves aviat.

Atentament,
Charlotte Grant.


[PD: M'encanten els treballs manuals i fer hores extres amb els meus companys, siguin del sexe que siguin.]

No hay comentarios: