Es que es una ardilla!!

Flower Days.

Toilet Germs!

Per a tots aquells que en algun moment de la seva vida han acceptat davant dels meus nassos que són pro-americans. Aviam si ara algú em diu que EEUU no és un país controlat per la por, la paranoia i la difusió de una informació selectiva. "És bo per a tu, és bo per a Amèrica", mare de déu, s'ha de ser burro. Tot i que no estigui massa a favor dels USA també he d'admetre que aquest video no té preu, sobretot el moment number 1 i number 2.

Un Gran Dia.

En Tom està fart de sentir a tothom parlar del gran dia constantment, quan ell ja és prou conscient com per saber que el gran dia, el dia en que tot ha de canviar, s'acosta. Però que n'haurà de fer en Tom amb aquest dia? Serà un dia més aviat normal o més aviat memorable? Tindrà repercusions? Que potser algú en parlarà, d'aquest gran dia? En Tom porta anys sentint tothom parlar del gran dia i ja n'està fart. Està fart de llevar-se i sentir la mare a la qual no pot abandonar a la carretera com a un gos recordant-li que algun dia s'haurà de preparar pels canvis. Està fart de sortir de casa sentint al seu veí i amic de la infància dient-li que el gran dia arribarà. Està fart que a la feina li adverteixin que el gran dia a d'arribar. Està fart d'haver de pensar en el gran dia mentre esmorza, dina, sopa, treballa i es dutxa. Ja no vol somiar amb el gran dia, ni fer previsions poc encertades. Està cansat d'haver de sotmetre's al moment que encara ha d'arribar.

Les cirsumstancies fan pensar a en Tom sobre la condició del seu gran dia. Per què ha d'ésser tant important? Que potser algú en parlarà? Però per molt que hi doni voltes sempre acaba arribant a la mateixa conclusió. El gran dia, el dia en que passarà de nen a home, no serà tant gran, trascendental o important com tots deien al principi.

Porta tants anys sentint a parlar del gran dia que ja no vol que aquest dia arribi, perquè ara, anys i anys han passat, i en Tom s'adona que a causa de la seva fixació amb el gran dia no ha viscut en tot aquest temps tot el que hauria d'haver viscut. I pensa que si creiés en la resurrecció aniria immediatament a suicidar-se per tal de començar de nou.

Everything in its Right Place by Radiohead.

Way you Walk by Papas Fritas.

m'agra molt, i el video és fenomenal.

Oh Mandy by The Spinto Band.

Aquesta li he d'agrair a la Ivette.

Grrrr...Fotolog (Registered Trademark).

Porto una mitja hora intentant actualitzar el meu Fotolog (www.fotolog.com/cinemarandee) i mitja hora porta el meu navegador d'internet anunciant-me que Internet Explorer no pot mostra-me la pàgina. Què vol dir que no pot? ës absurd que la tecnologia acabi provocant més problemes dels que soluciona. Podría entendre que el senyor Explorer no pogués mostra-me la pàgina perquè acabés de morir un ésser estimat o perquè ha enganxat una grip colossal, però quelcom em fa pensar que aquest no és el cas. I tenint en compte aquest detall, que és impossible que un programa informàtic tingui problemes personals, no puc sinó pensar que l'empresa que ha esdevingut multinacional i que es fa anomenar Fotolog m'ha vengut la moto equivocada, o bé que m'ha agafat mania per algun fet que desconec. No ho entenc. No entenc perquè porto mitja hora intentant dur a terme una tasca que no hauria de robar-me més de dos minuts del meu preuat temps. Però el veritable problema no és l'estona perduda, és l'impotència de sentir la necessitat d'actualitzar. Ara em resulta difícil no pujar una fotografia diariament. És el meu petit ritual, arribar a casa i actualitzar. Però per què? Per què ho continuo fent si de tota manera no m'ajudarà a enriquir-me com a persona ni a créixer. És absurd, però cert. I com que porto mitja hora per pujar una puta foto i no m'ho permeten per motius desconeguts, decideixo penjar-la al blog, com si aquesta pàgina fos la metadona per a la meva addicció.

Godspeed you! Black Emperor.

Sempre m'he mostrat una mica divergent pel que fa a la música exclusivament instrumental. Fins ara només era capaç d'escoltar determinades peces composades directament pel cinema o que haguessin suposat una inspiració per altres artistes dedicats a la música de gènere. I va ser en una banda sonora, la de la fantàstica pel·lícula de Danny Boyle 28 days later... , que vaig acabar escoltant Godspeed you! Black Emperor, una banda de música alternativa que es dedica exclusivament a la vessant instrumental. Degut a la flexibilitat i el lirisme de les peces exclusivament instrumentals, el grup posseeix pistes de fins a vint-i-cinc minuts de durada, de potència i ritmes inclassificables.
Ara bé, que m'ha aportat aquest grup per a canviar la meva idea sobre la música instrumental? Doncs el simple fet, i que trobo que tot tipus de música haurien de posseïr, que és capaç de transmetre l'energia que tenen, el contingut apocalíptic i atòmic de la música del món modern, música que si hagués de ser acompanyada per imatges, serien imatges de desolació, pèrdua, frustració i caos, el caos humà. Música actual.

East Hastings.

Què passaria si al final dels temps només quedessim en peu els homes? Què passaria si totes les guerres, totes les accions dispensables haguessin malmès de mort el nostre món, el planeta, la realitat? I si tota esparança de futur estigués en les nostres mans? I si tot depengués de nosaltres? La cagariem? Podriem arribar a ser herois? Penso en les mans desnodrides dels nens que moren diariament, veig en el meu cap la perserverança de les grans companyies i els quantiosos capitals en conquerir fins l'últim mil·limentre de terra. Puc sentir la pressió de la contaminació, i com el batec de la vida s'esvaeix lentament, infectat. El batec infectat d'un món. Plors, llàgrimes, sang, bacteries que infecten un cicle líquid d'energia en constant transformcaió. Enormes embassaments fets d'homes aturant l'erergia que flueix, com castors fent preses. I si fossim l'última esperança? I després dels homes ja no quedés res?