miércoles, 16 de mayo de 2007

La diginitat segons Mark St.James.

Quan es lleva diumenge pren un cafè amb llet i tres cullerades de sucre. Llegeix al diari quelcom sobre algun conflicte en un país que ell mai visitarà i es moca varies vegades intentant expulsar les restes ferragoses de la festa de la nit anterior.
Es vesteix amb un polo Ralph Lauren i uns Dockers que li havien regalat pel seu dinovè aniversari. Agafa una bossa esportiva de lona i hi entafora una samarreta blava de publicitat, uns pantalons vells que utilitza pels rodatges i uns calçotets blancs de cotó.
Surt de casa, un àtic a la setena avinguda, i camina en busca d'un taxi. A les pel·lícules sembla que a Nova York hagi de ser fàcil agafar un taxi, però en realitat és gairebé tan difícil com a qualsevol altra ciutat. Quan arriba a 5th Avenue es troba amb la Janine, una suïssa que segons creu ell treballava de fotògrafa per a una prestigiosa multinacional tèxtil. Es saluden amb un hello un tant apagat i aleshores ell li demana a on va. Ella li diu que al SoHo i ell li demana si té cotxe. La resposta és evident quan ell es troba al seient del copilot del Honda de la Janine i escolta el cassette de velles glòries que aquesta ha posat al reproductor stereo del vehícle. El camí fins al SoHo es fa agradable perquè cap dels dos parla i poden pensar en els seus propis problemes. Quan arriben, ell baixa del cotxe i dóna les gràcies. Comença a caminar i sent que la Janine diu goodbye Mark!.
El rodatge té lloc a un tercer pis d'un edifici decrèpit que ha estat adoptat per arties renegats de la seva vida burgesa i traficants d'heroïna.
En Mark es rebut com un déu. Segons el director de la pel·lícula, ell és l'unic home amb cara de nen que és capaç d'aguantar un rodatge dels seus, d'hores i hores. Al entrar a la sala es creua amb un marrec d'uns divuit anys que plora i sembla amb ganes de vomitar. Recorda que a ell mai li havia passat. També recorda com els seus amics li deien que la seva feina era denigrant i indigna, que només un penjat la faria. Però a ell ja li estava bé. No suposava cap tipus d'esforç, més enllà del psicològic de les primeres sessions, i estava ben pagat.
A l'estança s'esperaven en Waldo i en Frank ja despullats i bevent aigua com africans en una piscina de zona d'esbarjo. Els saluda estrenyent-los la mà i es prepara en un racó. Es despulla i treu de la bossa esportiva el que ell considera el seu uniforme. Es vesteix amb la samarreta blava i els pantalons vells, després de posar-se els calçotets de cotó blancs.
El director entra per la porta i ho fa seguit per uns deu homes més. Aquests son els nous, diu. fa les presentacions i demana que els que no estiguin despullats ho facin. Tothom fa cas. L'únic que roman vestit és en Mark.
Action.
En Alexei (Mark St.James) acaba d'arribar a USA i busca feina. Entra en una clínica privada i demana si necessiten ajuda de qualsevol tipus (aquestes escenes ja estaven gravades). Un dels enfermers (Waldo McHot) li diu que no tenen vacants i que si el pot disculpar perquè té molta feina, que hi ha molts pacients que tenen pipí i l'únic bany s'ha espatllat. Aleshores, l'Alexei diu que si li paguen bé ell farà de bany humà. L'orgia comença amb un pla frontal de l'Alexei reben pluja daurada d'en Waldo mentre uns onze homes es masturben.
Cut.
El rodatge ha estat força llarg i l'olor a orina es condensa als pulmons d'en Mark i a les parets de la sala. Tothom el felicita per la seva excel·lent interpretació i el director li signa un xec per valor de $6.000. L'agafa i demana a en Waldo si el pot acostar a casa.
El viatge de tornada és igual de tranquil que el d'anada, tot i que en Waldo té ganes de parlar sobre no-sap-quina pel·lícula. I pensa en aquell noi que sortia de la mateixa sala que ell mig plorant. Potser si que és dura la seva feina, però mai indigna. La dignitat no hauria d'estar lligada al que fas per guanyar-te la vida. Ell cobra i amb això pot menjar i comprar allò que vol o necessita. No hi veu l'inconvenient. De fet, troba molt pitjor la feina dels militars, que maten seguint ordres de quatre malcriats, o la dels homes que activen les cadires elèctriques. I el cotxe s'atura davant un cartell amb la cara del President dels Estats Units d'Amèrica i somriu mentre baixa del vehicle, convençut que té molta més diginitat que un texà amb aires de grandesa.

Els renegats del Diable (the Devil's Rejects).


En Rob Zombie és cantant de Heavy Metal. El seu grup, anomenat White Zombie (en honor a una pel·lícula d'en Bela Lugosi), ha participat en innumerables bandes sonores com per exemple la de Matrix. El so dur del grup reflexa perfectament l'estat vehement del cervell del seu líder. I és d'aquest cervell d'on sorgeixen els "renegats del Diable".
L'any 2003 Rob Zombie va dirigir la seva primera pel·lícula House of 1,000 Corpses (La casa dels 1000 cadàvers). L'argument presentava dues parelles que viatjaven per carreteres americanes en busca de curiosistats per incloure en un llibre sobre viatjes. Una nit arriben al museu de celebritats del Capità Spaulding, un pallasso alcohòlic. Els joves es troben amb l'horror quan descobreixen que el Capità està totalment sonat i que la seva familia també. Aquesta familia protagonitzaria l'any 2005 la segona part d'aquesta primera pel·lícula, que seria anomenada The Devil's Rejects i que mostraria el salvatgisme del heavy metal de Zombie en imatges. Una sèrie de seqüències gore i ultraviolentes que mostren com d'acabada pot arribar a estar la gent del nostre estimat món.

La pel·lícula comença quan la policia entra a la casa de la familia per arrestar-los a tots. La primera escena suposa la presentació del que ens trobarem al llarg de tota la pel·lícula: sang i fetge, drogues, sang i insults de tota mena. Fortament influit pel concepte de "cinema festival" establert per Tarantino allà cap als anys 90 i perpetuat per la seva doble pel·lícula Kill Bill, en Rob Zombie s'endinsa en l'Amèrica profunda i ret homenatge a les pel·licules de terror dels anys 70 i 80 com poden ser The Texas Chainsaw Massacre (La matança de Texas), la qual té un petit recordatori quan un dels protagonistes talla la pell de la cara a la seva víctima i se la posa com a màscara.

Possiblement, The Devil's Rejects no passi a la història del cinema, però sens dubte és una bona carta de presentació d'un director que donarà molt a parlar (ja té en marxa un nou projecte, un remake del clàssic de John Carpenter Halloween).