miércoles, 25 de abril de 2007

Everybody loves you.


Avui, mentre intentava baixar d'un arbre els insectes del qual m'odiaven, m'he adonat que tothom m'estima. Sé que fer una afirmació com aquesta pot semblar pretenciós i molt poc modest per part meva, però prefereixo córrer el risc de passar per un ególatra que impedir que la meva teoria vegi la llum.

Bé doncs, em trobava a l'arbre i tant les formiguetes vermelles que pujaven pantaló amunt com les aranyes petitones havien decidit fer-me la vida impossible envaïnt la meva bombolla personal descaradament. Què collons passa, m'he preguntat. I he hagut de baixar de la branca amb un salt que ha acabat amb un cop sec a les plantes dels meus peus.

Aleshores he decidit pensar. Quina raó inexplicable fa que em senti odiat per tothom? Quin és el motiu de tantes cares llargues i tants atacs físics (encara que només siguin per part dels insectes d'un arbre solitari)? El meu cap, que podriem dir que últimament no funciona a la perfecció, com ho palesen les meves actituds i els meus enutjos constants, no està fet per pensar amb la profunditat pròpia dels artístes de tercera que tinc per coneguts, amics i familiars. Per tant, pensar m'ha resultat una tasca més que laboriosa i ha acabat per provocar-me un col·lapse. De manera que m'he assegut a la gespa pantanosa, embrutant així els meus pantalons-que-valen-un-ronyó, i he hagut de respirar profundament. I, mentre el polen de les floretes repugnants que m'envoltaven m'omplia els narius provocant-me una reacció al·lèrgica, he trobat la solució com si Déu, o el meu subconscient, al qual també considero un déu, m'hagués encès la llumeta del pilot automàtic. La resposta era evident i clara. Tothom m'estima.

No només en el sentit romàntic i decimonònic de la paraula sinó també en el sentit més pràctic del mateix verb estimar.

Les formiguetes vermelles m'estimen perquè sóc un gegant poruc al qual poden explorar a la recerca d'un nou món humà. Les aranyes petitones m'estimen perquè no represento un perill per elles i els deu semblar interessant el fet que un ésser tan gran no els hagi destrossat cap de les teranyines que farcien l'arbre. El polen de les floretes repugnants m'estima perquè el meu nas és un bon lloc on instalar-se, on la filla polen podrà ésser casada, tot i que no sigui del tot políticament correcte el fet de fer casar la filla, i tenir una existència efímera però agradable. Els meus limfòcits m'estimen i per això tinc al·lèrgia, perquè m'estimen tant que em sobreprotegeixen contra l'atac d'una familia polen inòcua.

I m'adono que segons aquesta seqüència lògica, tot el planeta, i quan dic tot el planeta em refereixo a absolutament tot, des de les plantes fins l'aire, passant per les roques i els humans, m'estima. No hi ha res que no m'estimi d'una manera o altra, absolutament res. Cada cop que m'abraça algú és perquè m'estima i necessita fer-m'ho saber. De la mateixa manera, cada cop que em peguen és perquè m'estimen i volen fer-me entendre que la meva actitud no és l'adequada. Tots els plors i totes les rialles han derivat d'un amor incondicional i sense limits envers la meva persona. Els que no em coneixen m'estimen perquè no em coneixen, els que em coneixen m'estimen perquè em coneixen. Els que m'odien m'estimen perquè algú m'ha d'odiar, de fet, tothom necessita ser odiat, i els ha tocat a ells aquesta tasca .

I trec el pilot automàtic i toco de peus a terre al veure una serp gloriosa arrossegar-se cap a mí, mig vacil·lant. I, tot i que en aquell moment sabia que serp m'estimava, he hagut d'aixecar-me i sortir cames ajudeu-me, perquè com tots sabem, l'amor, sovint, fa mal.

Emergency Exit.


Sovint és millor escapar a base de sarcasme, acidesa, resignació, odi i hermetisme que aguantar la pluja de defectes aliens.
Nosaltres escapem amb imaginació. I algún dia ens trobarem lluny d'aquí i ens adonarem que res és real, que tot ha estat una invenció per fer la realitat més maca. Alelupi.

lunes, 23 de abril de 2007

28 days later...


L'home saberut i el seu seguici de joves sense personalitat entren al laboratori per tal de salvar els micos dels quals provenen evolutivament parlant. Uns xiuxiuegen coses com: "Pobres animalons". D'altres diuen: "Això pot ser millor que gastar-se sis euros en la nova peli de James Bond com tu volies fer". I mentre caminen entre els ximpanzés cridaners i violents apareix un dels investigadors. Aquest els diu que no poden deixar anar els micos perquè estan infectats amb Ira, que dedueixo que és un virus letal d'aquells que fan por de debò. Però com si sentissin ploure, els ecologistes sense personalitat i l'home saberut obren les gàbies.


28 dies després...


Un noi despullat es desperta d'un coma en una habitació d'hospital i s'adona que està totalment sol a la ciutat de Londres. Puf! Quina putada, deu pensar ell.


Així comença 28 days later... , pel·lícula de terror dirigida per Danny Boyle que mostra com un virus que transforma la gent en psicòtics caníbals (que no zombies) arrassa la Gran Bretanya.

L'encant de le pel·lícula no resideix en el fet d'haver estat gravada amb càmeres digitals d'estar per casa, ni en els actors quasi desconeguts però amb ganxo. La pel·lícula destaca pel seu missatge, un dels més clars, honestos i encertats del cinema de terror. El missatge és bàsicament el següent: Tot es redueix a homes matant homes.

És l'home el que allibera el virus, tot i haver estat avisat de que era extremadament contagiós. És l'home el que posa en quarentena tota l'illa britànica, permetent el caos total a un país sencer. És l'home el que mata als seus iguals per tal de sobreviure quan no hi ha supervivència possible. És l'home el que es deixa emportar pel pànic, el que decideix qui mor i qui viu, el que tria quina mena de violència vol. Què ens diu això? Doncs res que no sigui evident a hores d'ara. El poder resideix en uns pocs i, lamentablement, aquests pocs cometen errors que no estan disposats a corregir, perquè creuen que fan el correcte i que han d'imposar el seu punt de vista perquè la resta del món és massa estúpid com per adonar-se'n.

No calen 28 dies de sang i fetge i caníbals assassins per saber que tot es reduiex a la màxima d'homes matant homes, només cal que encenem la televisó i mirem cinc minutets les notícies. Possiblement aquests cinc minuts siguin més terrorífics que el pobre Jim (el noi comatós) matant a un psicòtic caníbal de vuit anys.

domingo, 22 de abril de 2007

CinemaRandee per una mort digna.


ODi, estimada mascota i amic mort d'asfixia induïda per cotó flux l'any 2007. RIP

Amb impermeable.

Em trobo assegut a un del tamborets rodons de fusta i prenc una coca-cola light amb gel i llimona.
No m’agraden els bars, però aquest és diferent perquè estrictament parlant, i quan els meus pares hagin mort, em pertanyerà.
Bé, em trobo assegut i mirant la televisió sense creuar paraula amb ningú, ni tan sols les cambreres.
S’obre la porta d’entrada i apareix, d’entre una multitud d’homes bevent cervesa, una dona menuda, de cabells foscos i cara arrodonida, que vesteix pantalons de pana caqui i un impermeable fúcsia llampant.
La dona de l’impermeable s’obre camí entre uns gallecs que s’escridassen i s’asseu a l’últim tamboret lliure, entre un home calb que pren cafè i un jove que menja tripa a la catalana.
La cambrera, que també estrictament parlant és ma germana, s’acosta a la zona de barra on es troba la dona i li demana si pot servir-li quelcom. És aleshores que descobreixo que la dona no és de per aquí, perquè en sentir la cambrera fa que no bruscament amb el cap i diu alguna cosa, que quasi no puc sentir des d’on sóc, en francès. Finalment, i després d’intents frustrats, la dona de l’impermeable aconsegueix que li serveixin un cafè descafeïnat de sobre. Un cop el té al davant es despenja la bossa del braç i s’acomoda, però en cap moment sembla pensar en treure’s l’impermeable. Es limita a treure de la butxaca una bosseta de tabac de cargolar, i un paquetet de paper de fumar. En menys de vint segons té el cigarret artesanal enllestit i, després de buscar a la bossa sense èxit, demana foc a l’home calb del cafè mitjançant el noble art de la mímica. Pipa fort i es guarda el fum a la boca, i després alça el cap, com resant, i el deixa anar lentament, produint una columna boirosa vertical.
Ara mira la televisió i, de tant en tant, fa un glop de cafè acompanyat d’una nova pipada al cigarret.
I sense saber per què, potser té quelcom a veure amb les meves clares tendències voyeurs, em quedo mirant-la fixament, seguint els seus moviments exhaustivament, buscant respostes a preguntes que encara no conec. Observo atentament, sense perdre detall i com si prengués nota, cadascuna de les pipades a la cigarreta i cadascun dels glops de cafè que fa. Sens dubte, la dona de l’impermeable és francesa, i també sens dubte, del sud de França. Només les franceses del sud vesteixen d’aquesta manera i fument més que no pas respiren.
La dona esclafa la burilla, encara mig encesa, contra el cendrer que té davant. Creua les cames i comença a preparar-se un altre cigarro. I jo que no puc parar de mirar-la.
Però després d’una estona em descobreix. S’adona que l’estic mirant i que porto força temps fent-ho. Però el fet de ser enxampat fa que m’abrandi i la miri amb més profunditat, dirigint la meva mirada no només en el pla físic sinó també en l’espiritual, clavant els meus ulls al bell mig de la seva ànima.
I, de sobte, ella em torna la mirada i jo, que podria girar el cap i dissimular, aguanto estoicament els seus ulls verds vidre.
Durant els segons que dura el nostre encreuament de mirades sento una connexió, estranya i un tant furtiva. Tinc la sensació, tot i que es tracti d’una sensació que mor de mica amb mica a mesura que passa el temps, de que ja la conec. L’he vista abans, potser en somnis o en una altra vida, però sens dubte sé qui és. No sé com, però sé on anirà quan surti del bar i què farà quan arribi a casa. Però tot el que tenim en comú és una mirada que ara arriba a la seva fi perquè ma germana passa pel meu costat i em demana que li doni un cop de mà, que hi ha molta gent i no dóna l’abast. De manera que em col·loco rere la barra i ara és la dona de l’impermeable la que m’analitza a mi. I sense saber per què, m’enrojolo i em poso nerviós. Serveixo un cafè a una veïna i quan em giro ja no hi és. La dona ja no hi és. Només ha deixat cinc euros, molt més del que havia de pagar, i un cigarret cargolat. Corro cap a la porta i veig que plou. I també veig que sota la pluja la dona esdevé impermeable i, finalment, només guipo un punt fúcsia en la llunyania.

lunes, 16 de abril de 2007

Un cotxe travessa el pont a tota velocitat.

Un cotxe negre travessa el pont a tota velocitat, passant desapercebut entre les tenebres de la nit hivernal de Ceretania.
El conductor del vehicle fuma un cigarret i, a cada pipada, la seva cara queda il·luminada pel fugaç esplendor del quitrà cremant.
Al seient del copilot, llaunes de cervesa i coca. No sona cap cançó perquè no és necessari, perquè el fet de la conducció temerària és conseqüència d’unes evidents ganes de morir, i tothom sap que els suïcides no escolten cançons. Possiblement haureu vist a pel·lícules com l’individu suïcida escolta la seva última mostra musical mentre espera càndid a que la mort se l’emporti. Però el que les pel·lícules no diuen és que, sovint, aquelles persones que escolten una última cançó sobreviuen. I aleshores, l’intent frustrat de suïcidi esdevé un record pel qual avergonyir-se. D’aquesta manera, no posant música, el conductor pretén arribar al final, la cloenda de tota una recopilació de records, pecats i vergonyes, els quals el deixen respirar a penes.
Tant el velocímetre com les ampolles buides que tintinegen al seient del darrere indiquen que no és només un acte d’egoisme, sinó més aviat un acte de rebel·lia.
Fora, en la nit, el fred comença a glaçar els insectes que bavegen, no massa vius, entre l’humus que els pneumàtics trepitgen. Una gebrada espessa es posa sobre les ovalades formes de les fulles perennes dels arbres, alts i imponents, que ara veuen com el cotxe abandona la carretera per entrar a un camí de terra.
El conductor apaga el cigarret i, molt lentament, redueix la velocitat fins a aturar-se a mig camí. Treu les claus del contacte i les deixa sobre la seva falda.
Agafa una targeta de crèdit i es prepara una dosi, i resa per a que la cocaïna no estigui tallada amb laxant. Recorda que una nit havia acabat al lavabo d’una discoteca amb diarrea. Després del viatge que ha emprès, ja no haurà de patir més per això, de fet, no haurà de patir per res. Ja no hi haurà realitat possible. No quedarà res, tot serà buit i negre. I el que abans havia estat por i raresa, serà un profund son sense somni.
El conductor decideix que esperarà uns minuts més, abans de partir al no res. En aquests minuts, que no li serveixen per gaire cosa, i molt menys per aclarir-se les idees, intenta calmar-se pensant en el repòs que li sobrevindrà quan hagi acabat. Espera i desitja que no hi hagi vida més enllà de la vida, perquè un altre món, per perfecte que pogués ser, l’hauria de compartir amb ell mateix, fet que, casualment, ara l’empeny a la seva mort.
Gira el contacte i encén el motor. Les rodes giren cada cop més ràpid per sobre de la sorra del camí, cada cop més estret.
La mort, com un esfereïdor silenci, segueix el cotxe, apagant tots els sorolls de vida que al bosc habiten i deixant sentir només la ronca veu de la màquina a gasolina.
Branques i arbusts fuetegen violentament els vidres del cotxe i, el camí, cada cop més estret. I el conductor no necessita música, perquè el seu batega el ritme i el rugit del motor li fa de comparsa. I el camí, cada cop més estret.
L’accelerador arriba a baix de tot i el velocímetre no pot marcar més. Cada petita pedra suposa un brusc sotrac, però el conductor continua pressionant el pedal, i la velocitat esdevé tot el que té . I el camí torna a eixamplar-se.
El conductor, que sembla mig posseït per una força còsmica, maleeix la mare, que va morir al parir. I maleeix el pare per no haver donat la cara quan havia de fer-ho. I, finalment, maleeix el món sencer, per no demanar-li opinió a l’hora de donar-li la vida. I Ja no hi ha camí.El cotxe cau ràpidament barranc avall. En pocs moment, un cop estimbats contra les anguloses roques, màquina i home no seran res tret d’un piló homogeni de ferros i òrgans fora de lloc. I el conductor compta els segons que li queden per dir adéu. Cinc, quatre, tres, dos. I de sobte, foscor, molta foscor. Res tret de la foscor i el silenci.

domingo, 1 de abril de 2007

El teu xicot és ara un sac de gemecs.

Tot i que intenten aparentar-ho, amb les seves camises de flors a conjunt i les ulleres Ray-Ban Wayfarer idèntiques, no son feliços. Porten asseguts a la taula una hora aproximadament i han aconseguit el·ludir els temes espinosos i íntims, com l'embolic d'ella amb un cambrer o la incapacitat d'ell per a satifer-la sexualment.
Ara ella treu dues cigarretes del paquet i en col·loca una a la boca del manso que, entre resignat i impotent, l'accepta tot i haver-se fumat una fa poc més de dos minuts. Ella li acosta l'encenedor i li dona foc alhora que li xiuxiueja a cau d'orella. Li ha dit que ja n'està farta, que quan vulgui poden anar passant. Ell recorda que la idea de dinar amb la periodista feminista i l'interiorista de moda va estar exclusivament d'ella. De fet, en un primer moment, ell es va negar a assistir a qualsevol trobada amb els amics d'ella, perquè sempre el deixen en evidència per dedicar-se al món de la contrucció i perquè l'interiorista de moda sempre acaba tirant-li els trastos descaradament. I ara, ella diu que vol marxar. El xicot, que sovint fa el que la noia vol, perquè creu que si no ho fa l'abandonarà pel primer cambrer que passi, comença a suar i tanca els punys mab força.
Ella, tot i haver expressat el seu desig de tocar el dos, continua parlant sobre l'última pel·lícula d'en Jim Jarmusch i crida quan l'interiorista de moda li diu que la Frances Conroy sortia millor a Six Feet Under. I la periodista feminista mira el noi i li demana la seva opinió. Ell, que no sap qui és en Jarmusch ni la Conroy, arronsa el ceny i diu el que ella li ha recomanat dir en un cas com aquest. Eren molt millors els seus anteriors treballs, crec que ambdós han perdut molta força, diu no gaire convençut. Tant la periodista com l'interiorista li donen la raó, admirant l'esforç d'ella per convertir un pobre peó en un entès en cinema independent americà.
Per sota de la taula ella trepitja el peu dret d'ell en senyal d'avorriment infernal, massa farta com per marxar, massa identificada amb la frivolitat dels seus propis amics. I ell, resignat, diu que han de marxar, que a l'endemà ha de llevar-se d'hora. La periodista i l'interiorista, que avui no ha tirat els trastos a ningú, es lamenten per la pèrdua que suposa la partida dos interlocutors tan assenyats i sensats.
Mentre tornen, caminant en direcció cap a la boca de metro de Travessera de les Corts, ella no para d'analitzar la tarda i la nit amb els seus amics, i de tant en tant li diu a ell que en cert moment de la conversa ha sabut defugir els temes massa complicats per ell amb una elegància sísmica i fulminant. Diu que està molt orgullosa del seu xicot.
Quan arriben a l'andana subterrania, i ella continua comentant la jugada, ell decideix que per un dia decidirà el seu propi destí sense la supervisió d'ella. El metro s'acosta. Ella li demana la T-10, ell li dona, i tot seguit salta a les vies passant de cos antropomòrfic a sac de gemecs sagnant en qüestió de segons. Curiosament, a la T-10 només quedava un viatge.