Llàgrimes per Lauren Ambrose.

Fa aproximadament uns tres mesos em vaig comprar les cinc temporades de la sèrie Six Feet Under (A dos metros bajo tierra, 2001-2005). Les vaig veure en poques setmanes perquè havia estat seguidor de la sèrie a televisió (La 2) i la mala audiència va obligar a retirar-la només havent emès tres temporades. Ara l'han reprogramat a la matinada dels dies feiners, en una franja horaria més pèssima que la que ja havia tingut, però que hi farem, les coses de la tele son així.

El cas és que avui, després de treballar, he pensat quedar-me a casa per veure quelcom interessant i ha caigut a les meves mans l'últim episodi de la sèrie. Aquesta tracta sobre els problemes quotidians d'una familia propietaria d'una empresa de pompes fúnebres que canvien radicalment a causa de la mort del pare.

L'espectacle va ser ideat per Alan Ball, el guionista de American Beauty (Sam Mendes, 1999), i planteja una constant lluita entre les dues grans forces del món, la de la vida i la de la mort. Els protagonistes es veuen sotmesos a la voluntad d'aquestes dues, vagant per unes vides caòtiques i artificals, amb mentides, obsessions i crisis nervioses. El conjunt acaba per semblar un enorme circ d'evidències i causes lògiques, realistes. Mai una sèrie captà millor l'essència de la vida real.

Doncs bé, he posat l'episodi i m'he endinsat en el peculiar món subterrani que se m'obria davant els ulls. I quan ha arribat el final i se'm revel·lava el destí de tots i cadascún dels protagonistes, mentre Lauren Ambrose s'allunyava de la funeraria Fisher, i de la seva familia, i de la seva realitat, les llàgrimes em queien avall, com rierols d'entristiment. No he pogut aguantar i he sanglotat desesperadament, mentre els personatges havia vist créixer morien davant dels meus ulls.

La Mama Boone.

Ahir diumenge vaig romandre despert fins a altes hores de la matinada i un dels entreteniments que em mantenien en peu era la genial i delirant sèrie Nip/Tuck: a cop de bisturí. La sèrie, creada pel també director Ryan Murphy, és una de les millors del moment i está situada al número dos de la meva llista de sèries americanes que s'han de veure abans de morir, seguint a la immillorable Six Feet Under (a dos metros bajo tierra).

L'episodi d'ahir, una repetició del primer capítol de la tercera temporada, es titulava "La Mama Boone" i va ser un exemple de bon gust i originalitat.

La Mama Boone porta tres anys asseguda al sofá. Es fa les seves necessitats a sobre i només s'alimenta de "ganxitos" i conserves. El munt d'anys que ha passat a sobre del sofà ha fet que la seva pell s'hi adhereixi, comportant una bestial infecció. L'única explicació que té la Mama Boone per a la seva deixadesa i la seva manca d'amor propi és haver estat una addicta de la neteja. Relata que cada matí veia tota la feina que li quedava pel davant i se sentia esgotada només de pensar-hi, fent que la seva única activitat passés a ser el seu tràgic suplici final.

El que la Mama Boone fa pensar és que tots estem asseguts a un sofà, ja sigui físic o imaginari, un lloc des del qual observem el que passa al nostre voltant amb passivitat i temor, esgarrifats i mig rancuniosos envers la nostra pròpia realitat. I cada cop que veig l'episodi de la Mama penso que aviat hauré d'aixecar-me i enfrontar-me al món real.

Flipo Contigo, Priscilla.

Arribo al bar cap a les 17.05 i els nens encara no han arribat. Encenc tots els llums, deso la jaqueta i em preparo un martini amb cola perquè sempre ve de gust. M’avorreixo una estona d’aquí cap allà, taral·lejant cançons. Després d’esperar una bona estona i comprovar, per sorpresa meva, que els nens no han donat senyals de vida, prenc la decisió d’encendre la tele i mirar l’Mtv una estoneta.

Veig un episodi d’un programa de cites americanes, amb nois americans, noies americanes, cuines americanes. M’adono que recordava l'Mtv força més original i fresca, i penso que possiblement és degut a que abans només mirava els videoclips. A continuació, anuncien, un programa d'emocions fortes i sorpreses inesperades. Sona prou bé. Agafo un tamboret i m’assec esperant a que acabin els anuncis i tenir la meva dosi d'emocions fortes i sorpreses inesperades.

"Flipo Contigo" és el títol del programa. La protagonista d’avui és la Priscilla, una noia hispana que viu a EE.UU. La nostra amiga Priscilla, així és com la presenta el noi que suposadament està a càrrec del programa, ha arribat a aquí perquè té un somni. I aleshores apareix ella caminant sense gràcia ni encant i planta la seva cara grassa i plena de marques d’acne davant la càmera. Explica’ns Priscilla, que fas normalment?, li pregunta el presentador pretesament graciós. Ella contesta honestament dient que té dues feines i va a l'institut, i que quan té temps queda amb els seus amics. Quina franquesa, anar a la tele a dir que tens uns problemes econòmics bestials, arriben llàgrimes als meus ulls. Però també arriben idees al meu cap, i penso en tots els programes degradants de la televisió nacional, del tipus "El diario de Patricia" i succedanis, i recordo que tots aquests espais televisius tenen com a convidats a gent de l’extraradi, allà on es desenvolupen activitats relacionades amb la delinqüència i el desestructurament de la família. Què curiós!, penso.

El programa continua i descobrim que la intenció de la Priscilla és demanar a una animadora del seu antic institut que la transformi en un ésser més femení. Les sorpreses inesperades arriben ara, quan veiem com una hispana s’acosta a una noia rosseta, la Hayley, i li diu: Vull que m’ajudis a ser tu.Mare meva! Com pot ser! Se'm fa dur veure a una noia arrossegar-se per les pantalles d’una de les televisions més vistes al seu país, demanant a una animadora sense neurones si pot passar amb ella dos dies per tal de tenir més èxit amb els nois i que aquests de mirar-la com a una lesbiana.

No penseu que no trobo la idea original, i ara, la troba súper original, i crec que més programes com aquests anirien bé per ensenyar als nostres fills els valors de la societat actual. No caldrà que parlem amb la nostra filla quan ens demani què fer amb els nois, li ficarem el vídeo de "Flipo Contigo" i que la Hayley faci la resta. Segons ella, i misteriosament me la crec, per agradar als nois només cal que somriguis tota la estona, facis que si amb el cap i riguis quan ells riguin. Així de senzill. Però suposo que això a la Priscilla no li servirà de gaire ja que tenir dues feines, anar a l'institut, quedar amb els amics i, finalment, anar fent de Hayley per la vida deu ser esgotador i, al final et deus quedar sense ganes de somriure i menjant-te els mocs a un racó de la discoteca.