No callen. Parlen, riuen, respiren, es mouen i, de tant en tant, em miren. Tots els sorolls arriben a les meves oïdes i queden intesificats per la meva creença que tots els que m'envolten són estúpids.
Possiblement la culpa sigui tota meva al no ser capaç d'encaixar, de ser sociable tal in com els estándars manen. Però no ho sóc i m'irrita la fressa que provoquen la resta d'éssers al meu voltant.
Ara el professor demana feina i tothom comença a treure fulls, obrir l'estoig i a demanar bolis. El desagradable so anterior es transforma en una seqüència greument audible de herzs , pesada i intensa, quasi insuportable.
Maleïts, penso jo, no parareu no. M'imagino que hi ha un complat contra mi i decideixo intentar ignorar el so. M'imagino que sóc en Roy Scheider a All That Jazz, i que només puc sentir els sorols que jo provoco o bé emeto. però no funciona perquè m'estàn crispant i aleshores la meva imaginació queda mig amputada, sagnant i deixant l'horrible monyó de la ràbia al descobert.
I continuen, de manera que decideixo fer uns quants "shhhhh" per tal de fer notar el meu enuig. Però no tot rutlla com ha de rutllar i l'únic que aconsegueixo és unanimitat, perquè ara tots m'estàn mirant malament. M'indigno i ara m'agradarai ser Renée Zellweger a Chicago, matant a tot fill de mare.
La idea m'agrada i començo a sentir el compàs de la música a través dels sorolls dels altres. Ara un llapis marca el temps en el qual he de fer un saltironet; després un carpesà m'assenyala el moment en el qual he de cantar.
I m'imagino envoltat de llum, però un crit em destorba i obro els ulls i tots em miren. Una noieta obre la boca i em demana sisplau si podria parar de cantar perquè es fa insuportable sentir-me.
Em poso vermell i acabo amb el cap ficat a la llibreta.
Possiblement la culpa sigui tota meva al no ser capaç d'encaixar, de ser sociable tal in com els estándars manen. Però no ho sóc i m'irrita la fressa que provoquen la resta d'éssers al meu voltant.
Ara el professor demana feina i tothom comença a treure fulls, obrir l'estoig i a demanar bolis. El desagradable so anterior es transforma en una seqüència greument audible de herzs , pesada i intensa, quasi insuportable.
Maleïts, penso jo, no parareu no. M'imagino que hi ha un complat contra mi i decideixo intentar ignorar el so. M'imagino que sóc en Roy Scheider a All That Jazz, i que només puc sentir els sorols que jo provoco o bé emeto. però no funciona perquè m'estàn crispant i aleshores la meva imaginació queda mig amputada, sagnant i deixant l'horrible monyó de la ràbia al descobert.
I continuen, de manera que decideixo fer uns quants "shhhhh" per tal de fer notar el meu enuig. Però no tot rutlla com ha de rutllar i l'únic que aconsegueixo és unanimitat, perquè ara tots m'estàn mirant malament. M'indigno i ara m'agradarai ser Renée Zellweger a Chicago, matant a tot fill de mare.
La idea m'agrada i començo a sentir el compàs de la música a través dels sorolls dels altres. Ara un llapis marca el temps en el qual he de fer un saltironet; després un carpesà m'assenyala el moment en el qual he de cantar.
I m'imagino envoltat de llum, però un crit em destorba i obro els ulls i tots em miren. Una noieta obre la boca i em demana sisplau si podria parar de cantar perquè es fa insuportable sentir-me.
Em poso vermell i acabo amb el cap ficat a la llibreta.
1 comentario:
tu i la teva imaginacio....
be tacabava d'escriure una coseta pero se ma borrat, i nomes em faltava aixo despres de deixarme el llibre de lexamen de dema a clase... aixi k avui no tescric res interesan....
ens veiem dema!
Gemma**
p.d: les promeses les compleixo...tescriure cada dia! jojo
Publicar un comentario