Ja no hi és. El seu cos roman estàtic a sobre del catre blanc. Sent com les extremitats se li col·lapsen una a una, impedint-li la mobilitat. Perd lentament la noció del temps, allargant els segons, fent-los insuportables. Necessita que li donin de menjar tres cops al dia una crema pastosa que li recorda a l’oli de bacallà. No pot agafar la cullera, ni fer bocins del pa que li donen en unes petites bossetes.
Tampoc parla, ja que ha perdut aquesta capacitat. De tant en tant, en moments de lucidesa, deixa anar un so que porta guardant als llavis durant hores. No són paraules, semblen més bé els gemecs d’un infant.
Les parpelles li pesen com si hi tingués enganxats rocs. Mira fràgilment al seu voltant i no sap on és. Cada matí es desperta en un lloc diferent, però que alhora coneix. Tot i això, no s’ha mogut del llit en dies. Es palpa la pell dels braços i hi troba agulles clavades, que alhora estan connectades a unes bosses transparents mitjançant tubs de goma. Li fan mal, però no sap com dir-ho. Pateix totes les ferides que ha sofert al llarg de la seva vida. Els genolls se li encorben al igual que l’esquena. El braç que està lliure de les agulles li fa fiblades. Se sent sol, sol i trist.
Sovint entra gent per la porta i el saluden i li fan petons i carantoines. Se sent diminut. Intenta associar les cares que veu amb imatges del poc passat que li queda. Creu que poden ser amics o fins i tot fills seus. A una de les dones que el visiten la reconeix perquè el va estar cuidant durant molt de temps. Pensa que pot ser la seva filla, però no n’està del tot segur. Lluita contra el pas del temps, però les neurones se li desfan com la mantega calenta. Ja no té ganes de viure perquè sap que el seu estat mai ha sigut considerat vida.
Es mira el televisor que hi ha penjat a la paret blanca que té davant. I s’atabala perquè només sent crits i veu gent estrambòtica que es mou molt ràpidament. Intenta avisar per a que algú l’apagui, però quan aconsegueix fer un so ja no hi queda ningú a la sala que el pugui sentir.
Sovint plora per tot el que ha perdut. Pels records, pels sentiments. Plora pels medicaments que el fan sentir pitjor, i per les cares que ja no reconeix. Plora per la vida que no recuperarà.
El seu cervell es fa cada cop més petit, causant-li mals de cap. De tant en tant, pot pensar amb certa claredat. És llavors que viu la seva infància, o la seva adolescència o tot alhora. Viu en records passats, ja desgastats pel pas dels anys. Passa hores tancat al seu cap, passejant pels racons del que havia estat la seva vida. Torna a plorar.
És un vell de pell pàl·lida i expressió neutra. Creu que ja no és ningú perquè mai ningú no ha estat recordat al seu voltant. S’adona que els records són privats, que quan ell mori els anys que ha viscut quedaran ofegats en un pou negre, i aquesta idea li fa por. Se sent atemorit només de pensar que la seva vida ha estat insignificant i passatgera, com un tren que passa per un túnel a gran velocitat. Se sent efímer.
Ara, al crepuscle de tota una vida d’esforços i patiments, ja no té energia per lluitar per tot allò que desitja, encara que només vol una cosa, ser ell mateix.
Inclina el cap i mira pel finestró que hi ha a la paret. Tot un horitzó reposa davant dels seus ulls. I s’adona que el món que havia estat seu es quedarà on és, en canvi ell no.
Tothom pensa que aquest pobre vell morirà trist, fins i tot pensa que serà la tristor qui el matarà. Però no és així, perquè el pobre vell ja fa molt de temps que somia amb la mort, i l’espera amb ansietat. No es pot permetre el luxe de viure eternament, perquè sap que no tindria sentit. És per això que naixem, ho fem per recorre el curt camí que separa la no-vida dels mesos que passem aïllats a l’úter, de la mort. Ho accepta, no li queda més remei.
La seva malaltia l’engarjola, i la seva presó és ell mateix. Plora, plora i plora sense consol. Pateix i troba a faltar la seva muller, que ja fa uns anys que va marxar. Vol trobar-se amb la seva mare, amb el seu pare, amb els seus germans i germanes, i amb la seva estimada. Vol tornar a ser qui era, i ell, sens dubte, era les persones a les quals estimava.
Sap que quan marxi la resta dels éssers efímers ploraran, mentre que ell estarà rient. Rient perquè a la fi ha aconseguit abandonar la tristesa, la seva presó, aquell món que ja no li pertanyia. S’allunyarà dels seus mals, del seu Alzheimer. Riurà, riurà i riurà sense aturador, perquè quan torni a obrir els ulls, un nou camí es dibuixarà fins l’horitzó i tornarà a estar llest per una nova aventura: la mort.
Tampoc parla, ja que ha perdut aquesta capacitat. De tant en tant, en moments de lucidesa, deixa anar un so que porta guardant als llavis durant hores. No són paraules, semblen més bé els gemecs d’un infant.
Les parpelles li pesen com si hi tingués enganxats rocs. Mira fràgilment al seu voltant i no sap on és. Cada matí es desperta en un lloc diferent, però que alhora coneix. Tot i això, no s’ha mogut del llit en dies. Es palpa la pell dels braços i hi troba agulles clavades, que alhora estan connectades a unes bosses transparents mitjançant tubs de goma. Li fan mal, però no sap com dir-ho. Pateix totes les ferides que ha sofert al llarg de la seva vida. Els genolls se li encorben al igual que l’esquena. El braç que està lliure de les agulles li fa fiblades. Se sent sol, sol i trist.
Sovint entra gent per la porta i el saluden i li fan petons i carantoines. Se sent diminut. Intenta associar les cares que veu amb imatges del poc passat que li queda. Creu que poden ser amics o fins i tot fills seus. A una de les dones que el visiten la reconeix perquè el va estar cuidant durant molt de temps. Pensa que pot ser la seva filla, però no n’està del tot segur. Lluita contra el pas del temps, però les neurones se li desfan com la mantega calenta. Ja no té ganes de viure perquè sap que el seu estat mai ha sigut considerat vida.
Es mira el televisor que hi ha penjat a la paret blanca que té davant. I s’atabala perquè només sent crits i veu gent estrambòtica que es mou molt ràpidament. Intenta avisar per a que algú l’apagui, però quan aconsegueix fer un so ja no hi queda ningú a la sala que el pugui sentir.
Sovint plora per tot el que ha perdut. Pels records, pels sentiments. Plora pels medicaments que el fan sentir pitjor, i per les cares que ja no reconeix. Plora per la vida que no recuperarà.
El seu cervell es fa cada cop més petit, causant-li mals de cap. De tant en tant, pot pensar amb certa claredat. És llavors que viu la seva infància, o la seva adolescència o tot alhora. Viu en records passats, ja desgastats pel pas dels anys. Passa hores tancat al seu cap, passejant pels racons del que havia estat la seva vida. Torna a plorar.
És un vell de pell pàl·lida i expressió neutra. Creu que ja no és ningú perquè mai ningú no ha estat recordat al seu voltant. S’adona que els records són privats, que quan ell mori els anys que ha viscut quedaran ofegats en un pou negre, i aquesta idea li fa por. Se sent atemorit només de pensar que la seva vida ha estat insignificant i passatgera, com un tren que passa per un túnel a gran velocitat. Se sent efímer.
Ara, al crepuscle de tota una vida d’esforços i patiments, ja no té energia per lluitar per tot allò que desitja, encara que només vol una cosa, ser ell mateix.
Inclina el cap i mira pel finestró que hi ha a la paret. Tot un horitzó reposa davant dels seus ulls. I s’adona que el món que havia estat seu es quedarà on és, en canvi ell no.
Tothom pensa que aquest pobre vell morirà trist, fins i tot pensa que serà la tristor qui el matarà. Però no és així, perquè el pobre vell ja fa molt de temps que somia amb la mort, i l’espera amb ansietat. No es pot permetre el luxe de viure eternament, perquè sap que no tindria sentit. És per això que naixem, ho fem per recorre el curt camí que separa la no-vida dels mesos que passem aïllats a l’úter, de la mort. Ho accepta, no li queda més remei.
La seva malaltia l’engarjola, i la seva presó és ell mateix. Plora, plora i plora sense consol. Pateix i troba a faltar la seva muller, que ja fa uns anys que va marxar. Vol trobar-se amb la seva mare, amb el seu pare, amb els seus germans i germanes, i amb la seva estimada. Vol tornar a ser qui era, i ell, sens dubte, era les persones a les quals estimava.
Sap que quan marxi la resta dels éssers efímers ploraran, mentre que ell estarà rient. Rient perquè a la fi ha aconseguit abandonar la tristesa, la seva presó, aquell món que ja no li pertanyia. S’allunyarà dels seus mals, del seu Alzheimer. Riurà, riurà i riurà sense aturador, perquè quan torni a obrir els ulls, un nou camí es dibuixarà fins l’horitzó i tornarà a estar llest per una nova aventura: la mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario