miércoles, 7 de marzo de 2007

La sang sense color.

És morta. L’home que té al costat ho sap. Intenta sortir per la porta situada a les seves esquenes, però s’adona que va cobert de sang. S’asseu al costat del cos i se’l mira amb atenció. Li suen les mans. S’adona que no suporta veure sang, encara que per ell això no hauria de causar-li problemas. És daltònic i no distingeix determinats colors, com ara el vermell. Però només de pensar que tot el bassal de líquid que l’envolta ha sortit de l’interior de la nena l’esgarrifa. Observa la cara del cadáver. És neta, inmaculada, sembla la cara d’un àngel. Vol tocar-la. Es treu els guants de làtex i acarona aquella cara amb el revers de la mà dreta. Sent la suavitat de una pell innocent. S’excita. Vol tornar a fer-ho, ho necesita. S’abaixa la cremallera dels pantalons, però recapacita i es pica amb el puny al cap, per fer fugir els pensaments impurs. S’està marejant, està malalt. L’olor fèrria de la sang li entra pel nas i el recorre, fins que finalment entra als pulmons. Pensa en la seva infantesa. Vol aturar-se, vol tornar enrere, i corregir tot el que ha fet. Quan dorm encara sent els crits de totes les nenes, i veu la creu que tant l’havia atemorit quan era un nen. L’envaeix el pànic. Està suant més que mai. Vol marxar, però primer ha de netejar i recollir aquell petit cos. No s’atraveix a fer-ho, no ho suportarà, no una altra vegada. Vomita en un racó de la sala. Se sent una mica millor. Embolica la nena en un plàstic d’hivernacle. Li sembla que aquell cos inerte ja no és tan innocent, l’ha corromput. Obre la porta i mira si hi ha algú, però tot és desert, comenta a fer-se de dia. Trasllada el paquet fins al jardí posterior de la que fins uns anys havia estat una casa abandonada. Ja hi ha un níntxol fet. El porta cavant desde fa dos dies. Hi llença el cos de la nena. Plora. Jura que serà l’últim cop. Ho promet davant de tots els déus coneguts. No vol anar a l’infern. No vol ser dolent. Torna a l’estància on ha dut a terme el seu crim. Neteja la sang del terre amb una fregona i lleixiu. Neteja a conciència. No pot parar de plorar. Quan acaba amb l’estança decideix que hauria d’anar a dormir.
Un cop ha arribat a la seva habitació es despulla. Es mira en el mirall del lavabo que hi ha al costat del llit. El que veu és un home, amb cara bondadosa, grassonet i un somriure seductor. Però només ell sap el que hi ha en realitat al seu interior. S’odia.
Es fica al llit i es masturba unes guantes vegades. Els ulls se li tanquen sols. L’únic que desitja és no despertar-se.

1 comentario:

pau dijo...

esgarrifosament profund...

joder quina psicologia del personatge. profund i torbador, tiu.

uf

pau