Dissabte al matí vaig llevar-me amb la repugnant reticència gustativa d'una mala pel·lícula de superherois. L'home aranya, en el seu tercer episodi de batalles èpiques urbanes, no havia estat tan convincent com en altres intents de salvar el món. Mentre pensava que jo ho hagués fet força millor, em rentava les dents i em desendreçava el cabell suaument. Després de la decepció momentània per l'estafa cinematogràfica de la nit anterior, vaig decidir que havia d'anar a treballar, fer alguna cosa de profit. De manera que vaig saltar als meus texans de forma extranya i vaig posar-me els mitjons i les sabates, vermelles amb ratlles blanques.
El carrer era mentider. El sol, intens i brillant com en dies d'estiu, dissimulava visualment el que en realitat era un dia de vent, un dia de tardor. Però era maig i el temps havia embogit, i feia tres dies havia nevat i el fred i la calor es repartien els dies alternativament. Sens dubte, i tal i com a mi em semblava que el dia augurava, jornada llarga i intensa.
Vaig arribar al bar del qual ja haureu sentit a parlar, i vaig asseure'm a taula. Vaig dinar relaxadament però amb rapidesa. Per aquella època jo no mastegava bé, simplement engolia el menjar amb vehemència i feia que el suplici del dinar acabés sense cap retret. Quan acabava, desparava el meu quart de taula i desitjava bon profit al cuiner i les dues cambreres. La meva vida era així. La meva vida sempre havia estat així, com un constant marxar, sempre abandonant abans de començar. En set anys havia començat mil·lions de converses però mai n'havia acabat cap. Preferia deixar-les en suspensió, i després les amagava en algún racó de la meva petita estança.
Quan em disposava a marxar, després de les postres, el meu pare em va preguntar si sabia quí s'havia mort. JO vaig dir que no, pensant que a Ceretania la gent no moria, simplement es transformava. La noia, aquella que sempre va sola pel carrer amb una bossa de viatge plena, la que parla sola, la que riu sola, em va dir. L'han apunyalat vora el llac. Merda. Aquella dona em queia bé, era bona persona. Estava sonada però era bona persona. Recordo que aleshores venia de tant en tant al bar i dinava mentre parlava sola. I mirava la televisió i reia, i el seu riure era prou divertit com per fer-me riure. Merda. Quina merda de vida, quina merda de món, quina merda de societat i , finalment, quina merda de poble.
El carrer era mentider. El sol, intens i brillant com en dies d'estiu, dissimulava visualment el que en realitat era un dia de vent, un dia de tardor. Però era maig i el temps havia embogit, i feia tres dies havia nevat i el fred i la calor es repartien els dies alternativament. Sens dubte, i tal i com a mi em semblava que el dia augurava, jornada llarga i intensa.
Vaig arribar al bar del qual ja haureu sentit a parlar, i vaig asseure'm a taula. Vaig dinar relaxadament però amb rapidesa. Per aquella època jo no mastegava bé, simplement engolia el menjar amb vehemència i feia que el suplici del dinar acabés sense cap retret. Quan acabava, desparava el meu quart de taula i desitjava bon profit al cuiner i les dues cambreres. La meva vida era així. La meva vida sempre havia estat així, com un constant marxar, sempre abandonant abans de començar. En set anys havia començat mil·lions de converses però mai n'havia acabat cap. Preferia deixar-les en suspensió, i després les amagava en algún racó de la meva petita estança.
Quan em disposava a marxar, després de les postres, el meu pare em va preguntar si sabia quí s'havia mort. JO vaig dir que no, pensant que a Ceretania la gent no moria, simplement es transformava. La noia, aquella que sempre va sola pel carrer amb una bossa de viatge plena, la que parla sola, la que riu sola, em va dir. L'han apunyalat vora el llac. Merda. Aquella dona em queia bé, era bona persona. Estava sonada però era bona persona. Recordo que aleshores venia de tant en tant al bar i dinava mentre parlava sola. I mirava la televisió i reia, i el seu riure era prou divertit com per fer-me riure. Merda. Quina merda de vida, quina merda de món, quina merda de societat i , finalment, quina merda de poble.
El que més em sobta, encara ara, anys després del crims de Ceretania, és que mai ningú no hagués imaginat que la brutalitat estava tant propera, vora el llac. Hores més tard de rebre la noticia vaig sentir dir a unes dones, que caminaven davant meu a la vorera, que dues nits abans havien mort a un home aprop de Sant Marc. Quina merda.
I penso en Isabella Rossellini a Blue Velvet, cantant sota estels elèctrics, perduda, igual que jo, entre els dos móns, el món de tot allò que veiem i el món en que tot està amagat. La violenta ira dels suburbis, de les bosses de quart món.
En menys de dos dies, Ceretania, el poble de l'eterna llum turística, que havia aconseguit un racó als cors de molta gent, havia esdevingut escenari d'un clar exemple de salvatgisme. El salvatgisme d'una societat. Establim lligams però ho fem sense ordre ni concert. Les relacions alienes es mouen com cucs per sota dels nostres peus, i no podem fer-hi res. En menys de dos dies van morir dues persones, un sense sotre i una desequilibada mental. I els ciutadans van rebre la notícia amb sorpresa, mirant-se els uns als altres i elevant les espatlles lleugerament. A ningú li importava realment, de fet, ells tindrien el plat calent a taula i els éssers edàfics tindrien un cadàver del que nodrir-se. Vaig tornar a casa amb la sensació que alguna cosa no funcionava. Tenia l'extranya sensació que oblidava un detall. I PAM, com una clatellada al cervell, vaig sentir el pes del record que no recordava.
La Tarda dels fets, hores abans de la mort de la desequilibrada, vaig sortir a passejar en Lucas, el gos de ma germana, i vaig anar al Parc proper a l'urbanització Mas. Un cop allà, i mentre m'avergonyia perquè el gos estava cagant al carrer i jo no portava bossa, vaig trobar-me amb la desequilibrada i un home, baixet i gras. L'home deia que coneixia un lloc on es podia acampar, i ella l'escoltava atentament amb la bossa de viatge plena agafada al braç. Ho vaig trobar sospitós en el seu moment perquè mai havia vist aquella dona parlant amb ningú.
I vaig adonar-me que aquest record podia siginificar alguna cosa. Potser jo vaig ser l'últim que la va veure amb vida. Potser podria haver-la salvat. Potser podria haver matat al seu agressor i haver esdevingut un heroi municipal, d'aquells que surten als telenotícies. Però no. Els Fets no van passar així.
Vaig sortir de casa decidit a avisar els Mossos per tal d'informar-los que jo vaig ser l'última persona en veure la desequilibrida amb vida. Caminava ràpid perquè primer volia passar vora el Llac per si em trobava amb el presumpte assassí. El motiu era estúpid però necessari: havia oblidat per complet la cara de la persona a la qual havia de denunciar.
I quan vaig arribar al Llac vaig sentir que algú em cridava. Era un client asidu al bar. Em va agafar pel braç i em va dir que si podia parlar amb mi un moment. Li pudia l'alè a merda pura. Em va guiar fins rere uns matolls i em va aturar en sec, com qui frena un cotxe. Em va dir que volia saber una cosa. Li vaig dir que me la preguntés sense embuts. La seva pregunta em va semblar força estúpida un cop formulada i me l'he repetit moltes vegades a mi mateix, i em penso que potser hauria estat millor no recordar. Recordes amb qui anava jo ahir?, em va preguntar. En un primer moment vaig pensar que no l'havia vist el dia anterior però em vaig adonar que possiblement sí que l'havia vist. Anava amb la desequilibrada. Merda. La meva cara de sorpresa i excitació, causades per haver resolt un crim, van delatar-me, van dir-li a aquell gallec pudent que jo sabia la veritat. Va agafar un roc i va esclafar-me el cap. Del meu front brollaven mil·lions de colors, vermells, grocs, verds, blancs, I els colors es mesclaven a mida que l'home em colpejava. I quan va marxar jo ja era una pila uniforme de pintures humanes.
I ara, a l'infern, penso que hauria estat millor no saber res de tot allò. Espero que quan moriu vingueu a visitar-me perquè us expliqui històries, d'aquelles que mostren els errors que tots vam cometre. En les meves paraules no hi ha res que no sigui cert. Som màquines de matar i tothom va a l'infern tot i estar tant subestimat. En realitat és on anem tots, és on tots volem anar. De fet, sempre és on som nosaltres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario