lunes, 23 de abril de 2007

28 days later...


L'home saberut i el seu seguici de joves sense personalitat entren al laboratori per tal de salvar els micos dels quals provenen evolutivament parlant. Uns xiuxiuegen coses com: "Pobres animalons". D'altres diuen: "Això pot ser millor que gastar-se sis euros en la nova peli de James Bond com tu volies fer". I mentre caminen entre els ximpanzés cridaners i violents apareix un dels investigadors. Aquest els diu que no poden deixar anar els micos perquè estan infectats amb Ira, que dedueixo que és un virus letal d'aquells que fan por de debò. Però com si sentissin ploure, els ecologistes sense personalitat i l'home saberut obren les gàbies.


28 dies després...


Un noi despullat es desperta d'un coma en una habitació d'hospital i s'adona que està totalment sol a la ciutat de Londres. Puf! Quina putada, deu pensar ell.


Així comença 28 days later... , pel·lícula de terror dirigida per Danny Boyle que mostra com un virus que transforma la gent en psicòtics caníbals (que no zombies) arrassa la Gran Bretanya.

L'encant de le pel·lícula no resideix en el fet d'haver estat gravada amb càmeres digitals d'estar per casa, ni en els actors quasi desconeguts però amb ganxo. La pel·lícula destaca pel seu missatge, un dels més clars, honestos i encertats del cinema de terror. El missatge és bàsicament el següent: Tot es redueix a homes matant homes.

És l'home el que allibera el virus, tot i haver estat avisat de que era extremadament contagiós. És l'home el que posa en quarentena tota l'illa britànica, permetent el caos total a un país sencer. És l'home el que mata als seus iguals per tal de sobreviure quan no hi ha supervivència possible. És l'home el que es deixa emportar pel pànic, el que decideix qui mor i qui viu, el que tria quina mena de violència vol. Què ens diu això? Doncs res que no sigui evident a hores d'ara. El poder resideix en uns pocs i, lamentablement, aquests pocs cometen errors que no estan disposats a corregir, perquè creuen que fan el correcte i que han d'imposar el seu punt de vista perquè la resta del món és massa estúpid com per adonar-se'n.

No calen 28 dies de sang i fetge i caníbals assassins per saber que tot es reduiex a la màxima d'homes matant homes, només cal que encenem la televisó i mirem cinc minutets les notícies. Possiblement aquests cinc minuts siguin més terrorífics que el pobre Jim (el noi comatós) matant a un psicòtic caníbal de vuit anys.