La Mama Boone.

Ahir diumenge vaig romandre despert fins a altes hores de la matinada i un dels entreteniments que em mantenien en peu era la genial i delirant sèrie Nip/Tuck: a cop de bisturí. La sèrie, creada pel també director Ryan Murphy, és una de les millors del moment i está situada al número dos de la meva llista de sèries americanes que s'han de veure abans de morir, seguint a la immillorable Six Feet Under (a dos metros bajo tierra).

L'episodi d'ahir, una repetició del primer capítol de la tercera temporada, es titulava "La Mama Boone" i va ser un exemple de bon gust i originalitat.

La Mama Boone porta tres anys asseguda al sofá. Es fa les seves necessitats a sobre i només s'alimenta de "ganxitos" i conserves. El munt d'anys que ha passat a sobre del sofà ha fet que la seva pell s'hi adhereixi, comportant una bestial infecció. L'única explicació que té la Mama Boone per a la seva deixadesa i la seva manca d'amor propi és haver estat una addicta de la neteja. Relata que cada matí veia tota la feina que li quedava pel davant i se sentia esgotada només de pensar-hi, fent que la seva única activitat passés a ser el seu tràgic suplici final.

El que la Mama Boone fa pensar és que tots estem asseguts a un sofà, ja sigui físic o imaginari, un lloc des del qual observem el que passa al nostre voltant amb passivitat i temor, esgarrifats i mig rancuniosos envers la nostra pròpia realitat. I cada cop que veig l'episodi de la Mama penso que aviat hauré d'aixecar-me i enfrontar-me al món real.