sábado, 21 de julio de 2007

Llàgrimes per Lauren Ambrose.

Fa aproximadament uns tres mesos em vaig comprar les cinc temporades de la sèrie Six Feet Under (A dos metros bajo tierra, 2001-2005). Les vaig veure en poques setmanes perquè havia estat seguidor de la sèrie a televisió (La 2) i la mala audiència va obligar a retirar-la només havent emès tres temporades. Ara l'han reprogramat a la matinada dels dies feiners, en una franja horaria més pèssima que la que ja havia tingut, però que hi farem, les coses de la tele son així.
El cas és que avui, després de treballar, he pensat quedar-me a casa per veure quelcom interessant i ha caigut a les meves mans l'últim episodi de la sèrie. Aquesta tracta sobre els problemes quotidians d'una familia propietaria d'una empresa de pompes fúnebres que canvien radicalment a causa de la mort del pare.
L'espectacle va ser ideat per Alan Ball, el guionista de American Beauty (Sam Mendes, 1999), i planteja una constant lluita entre les dues grans forces del món, la de la vida i la de la mort. Els protagonistes es veuen sotmesos a la voluntad d'aquestes dues, vagant per unes vides caòtiques i artificals, amb mentides, obsessions i crisis nervioses. El conjunt acaba per semblar un enorme circ d'evidències i causes lògiques, realistes. Mai una sèrie captà millor l'essència de la vida real.
Doncs bé, he posat l'episodi i m'he endinsat en el peculiar món subterrani que se m'obria davant els ulls. I quan ha arribat el final i se'm revel·lava el destí de tots i cadascún dels protagonistes, mentre Lauren Ambrose s'allunyava de la funeraria Fisher, i de la seva familia, i de la seva realitat, les llàgrimes em queien avall, com rierols d'entristiment. No he pogut aguantar i he sanglotat desesperadament, mentre els personatges havia vist créixer morien davant dels meus ulls.