Ceretania no és enlloc. S’erigeix en mig del no res, imponent sota la llum d’uns estels propis, brillants, com milers de llumins flotant en atmosfera zero. I absorbeix l’energia que aquestes estrelles emeten desaforadament en forma de paquets de fotons enlluernadors.
Els carrers son enllombardats amb pedra encara calenta gràcies al fregament i l’activitat incessants. Milers de sabates, esclops, botes i espardenyes trepitgen l’empedrat constantment, de voltes amb rapides petjades, d’altres amb la tendresa de la tranquil·litat.
Il·luminant el carrer hi ha enormes cartells pintats amb un neó fluorescent més que vistós que competeix per l’atenció dels nens amb els estels.Una sèrie interminable de botigues i botiguetes s’estén al llarg de carrers i carrerons, arribant fins i tot als culs de sac, marcant el camí que tots els ciutadans han de seguir i acceptar com a única opció vital possible. Però cap al sud no hi ha res pensable per a un ciutadà modèlic, res tret de la llardosa i pudent perifèria on han anat a parar totes les cabres boges i els desterrats socials. Tampoc està permès per als ciutadans modèlics encaminar-se cap a l’est, on les imponents muntanyes poden fer volar la imaginació i distreure l'individu del seu únic deure, servir la comunitat. L’oest tampoc és admissible com a via de fuga, de fet, no poden haver-hi fugues, i menys cap a l'oest, on la força dels cims és tal que pot tornar l'individu boig. Al nord, una altra terra, totalment distinta a la que queda dintre de la fortalesa d’edificis de la ciutat, una terra d’oportunitats i amb diferent aire. Però tots aquells que han aconseguit marxar a altres paratges han tornat a Ceretania, com encisats per la bellesa artificialment natural que d’aquesta contrada emana.
Per tal de mantenir els ciutadans allunyats de les frívoles idees de llibertat, els edificis van ser construïts sobre un puig, el cim del qual va ser excavat per obtenir un profund forat. Aquest va ser reomplert, aquest cop amb vivendes i comerços, i les fronteres van deixar de veure’s a causa de l’alçada de les cases, essent totes monstruosament tedioses.
Les fronteres van ser pensades com a element limitant de conducta. Delimitaven els territoris físics de maneres de pensar radicalment oposades. Les idees noves no tenien cabuda en una població que ja vivia en harmonia. I ara, aquestes fronteres son les que anhelo amb més vehemència. Son les que em visiten en somnis i em mantenen despert un cop m’he desvetllat. Les fronteres, les maleïdes fronteres.
Ara no puc veure més enllà, perquè aquestes quatre parets m’ho impedeixen, de la mateixa manera que eviten que la llum travessi els finestrals.
Tot i això, Ceretania continua endavant, com un moribund animal udolant per les nàusees que provoca la seva pròpia sang. En certa manera, Ceretania és un ésser orgànic i amb vida pròpia. Sang recorrent les seves venes grises i blaves, alimentant un nucli central i palpitant d’energia pura. Però aquest nucli central posseeix, alhora, més nuclis interns en forma de màquines orgàniques independents però roboticament condicionades, que assenteixen a cada ordre rebuda a través de la informació. Punts neuràlgics de la ciutat, aquests ciutadans o nuclis actuen, veuen, senten, respiren, mengen i, en definitiva, interactuen amb l’entorn.
Ceretania, considerada com a sistema, és perfecta. Cada dada és processada a l’instant i es prepara una acció inversa i proporcional per tal de solucionar el possible problema, tot i que aquest no sempre s’esdevingui; aquest fet ha arribat a causar conflictes reals. Cada individu està connectat a la resta d'una manera o altra, ja sigui per ports directes o bé per ports perifèrics. D'aquesta manera, cada nou paquet d'informació és enviat a la resta de ciutadans de manera ràpida i precisa. Això comporta una total falta de privacitat i, per tant, atempta contra el dret natural de l'home. però per moltes lliçons filosòfiques que s'intenti ensenyar als individus, aquests rebutgen de manera brusca la possibilitat d'un aprenentatge, perquè aquest suposaria un esforç personal el qual no estan disposats a fer. És per això que la filosofia també està prohibida, així com el diàleg pacífic i la lectura.
Possiblement, el problema amb Ceretania només sigui al meu cap. Potser, la meva introspecció i el meu afany per encuriosir-me han provocat que no en tingui prou amb aquest lloc, que requereixi la perspectiva d'un món diferent, nou. Però començo a sospitar que allà on vagi trobaré Ceretania, perquè els pobles no estan a tot arreu, però les persones sí.
