Un cotxe travessa el pont a tota velocitat.

Un cotxe negre travessa el pont a tota velocitat, passant desapercebut entre les tenebres de la nit hivernal de Ceretania.

El conductor del vehicle fuma un cigarret i, a cada pipada, la seva cara queda il·luminada pel fugaç esplendor del quitrà cremant.

Al seient del copilot, llaunes de cervesa i coca. No sona cap cançó perquè no és necessari, perquè el fet de la conducció temerària és conseqüència d’unes evidents ganes de morir, i tothom sap que els suïcides no escolten cançons. Possiblement haureu vist a pel·lícules com l’individu suïcida escolta la seva última mostra musical mentre espera càndid a que la mort se l’emporti. Però el que les pel·lícules no diuen és que, sovint, aquelles persones que escolten una última cançó sobreviuen. I aleshores, l’intent frustrat de suïcidi esdevé un record pel qual avergonyir-se. D’aquesta manera, no posant música, el conductor pretén arribar al final, la cloenda de tota una recopilació de records, pecats i vergonyes, els quals el deixen respirar a penes.

Tant el velocímetre com les ampolles buides que tintinegen al seient del darrere indiquen que no és només un acte d’egoisme, sinó més aviat un acte de rebel·lia.

Fora, en la nit, el fred comença a glaçar els insectes que bavegen, no massa vius, entre l’humus que els pneumàtics trepitgen. Una gebrada espessa es posa sobre les ovalades formes de les fulles perennes dels arbres, alts i imponents, que ara veuen com el cotxe abandona la carretera per entrar a un camí de terra.

El conductor apaga el cigarret i, molt lentament, redueix la velocitat fins a aturar-se a mig camí. Treu les claus del contacte i les deixa sobre la seva falda.

Agafa una targeta de crèdit i es prepara una dosi, i resa per a que la cocaïna no estigui tallada amb laxant. Recorda que una nit havia acabat al lavabo d’una discoteca amb diarrea. Després del viatge que ha emprès, ja no haurà de patir més per això, de fet, no haurà de patir per res. Ja no hi haurà realitat possible. No quedarà res, tot serà buit i negre. I el que abans havia estat por i raresa, serà un profund son sense somni.

El conductor decideix que esperarà uns minuts més, abans de partir al no res. En aquests minuts, que no li serveixen per gaire cosa, i molt menys per aclarir-se les idees, intenta calmar-se pensant en el repòs que li sobrevindrà quan hagi acabat. Espera i desitja que no hi hagi vida més enllà de la vida, perquè un altre món, per perfecte que pogués ser, l’hauria de compartir amb ell mateix, fet que, casualment, ara l’empeny a la seva mort.

Gira el contacte i encén el motor. Les rodes giren cada cop més ràpid per sobre de la sorra del camí, cada cop més estret.

La mort, com un esfereïdor silenci, segueix el cotxe, apagant tots els sorolls de vida que al bosc habiten i deixant sentir només la ronca veu de la màquina a gasolina.

Branques i arbusts fuetegen violentament els vidres del cotxe i, el camí, cada cop més estret. I el conductor no necessita música, perquè el seu batega el ritme i el rugit del motor li fa de comparsa. I el camí, cada cop més estret.

L’accelerador arriba a baix de tot i el velocímetre no pot marcar més. Cada petita pedra suposa un brusc sotrac, però el conductor continua pressionant el pedal, i la velocitat esdevé tot el que té . I el camí torna a eixamplar-se.

El conductor, que sembla mig posseït per una força còsmica, maleeix la mare, que va morir al parir. I maleeix el pare per no haver donat la cara quan havia de fer-ho. I, finalment, maleeix el món sencer, per no demanar-li opinió a l’hora de donar-li la vida. I Ja no hi ha camí.El cotxe cau ràpidament barranc avall. En pocs moment, un cop estimbats contra les anguloses roques, màquina i home no seran res tret d’un piló homogeni de ferros i òrgans fora de lloc. I el conductor compta els segons que li queden per dir adéu. Cinc, quatre, tres, dos. I de sobte, foscor, molta foscor. Res tret de la foscor i el silenci.