"Loft Cam" (Chapter I)

Para todos aquellos que se pregunten que hacemos encerrados las 24 h del día entre cuatro paredes y en compañía de un televisor.

El proximo video será un remake de "Across The Universe" de Julie Taymor. Película que vale la pena ver por su supuestamente refinada manera de utilizar la opción "invertir colores" de las cámaras actuales.

Els Nostres Petits Racons.

Desolació és una paraula que sempre he trobat gustosa i rica en contingut. Em sembla gustosa perquè cada cop que la dic la boca se m'omple de saliva i sento aquell regust a paraula potent, com quan dius pertorbat, autòcton o polifacètic. Pel que fa al contingut, jo només tenia una noció aproximada del seu significat perquè ja se sap, més del noranta per cent del nostre vocabulari l'hem après a base de utilitzar-lo imitant als altres i això comporta que no el poguem definir amb exactitud. De manera que he decidit buscar al diccionari de l' Enciclopèdia Catalana i desolar significa el següent: 1. Arruïnar (un país) destruint tot el que hi ha. 2. Colpir (algú) una desgràcia, una pèrdua, etc, deixant-lo com si li faltés tot. Exacte. Això és desolació, això és el que he sentit avui. Ha estat el pitjor sentiment del mon, i no m'agradaria haver-lo de sentir mai més. La desolació se sol sentir aprop les orelles i sota l'estómac, comparteix similituds amb els sentiments de traició i vergonya i pot esdevindre càncer emocional amb el pas del temps. La meva desolació és de les de pitjor evolució. Es veu que ve causada per l'avaracia, un mal força comú avui en dia i de dificultosa cura, fet que demostra que el meu patiment s'allargarà quasi eternament, punxant-me fins i tot un cop morta. El que realment em molesta de tot l'assumpte és el poc profit que en trec jo d'una malaltia terminal com la que em consumeix perquè no es tracta de la meva avarícia, sinó la d'un munt d'homes grossos y greixosos que es freguen les mans cada cop que veuen els suficients euros com per poder comprar-se un cotxe, el qual possiblement veuen com el remei perfecte per a la seva crisi dels 50. La seva malaltia és ara la meva malaltia. Quan ja no quedin més racons per emmalaltir, quan la terra ja no sigui més que carboni precipitat, quan ja no quedin vides alternatives, quan l'esperança que ens evolta ara hagi desaparegut, aleshores, i només aleshores, serem testimonis del que l'univers tenia preparat per nosaltres. Fins que arribi aquest jo continuaré esperant, al meu petit racó de la galaxia, i gaudiré amb les llums estelars i sentiré el vent sideral gronxant-me lleugerament, com sospirs. Passaré anys observant, fent crits d'auxili i veient com la terra desapareix i els vostres petits racons son absorbits per la vostra malaltia, la que causa la meva. M'agradaria poder dir-vos que gaudiu del moment, però es impossible gaudir d'una realitat on només hi ha un fals horitzó, essent aquest un brutal i fosc skyline de la vostra civilització. Mai m'heu escoltat, mai heu estat capaços de sentir més enllà de les veus dels vostres auriculars. Jo soc qui tot us ho dona, i vosaltres sou qui tot m'ho pren. Jo us dono aliment i vosaltres me'n deixeu sense: tinc gana. Jo us dono aigua i vosaltres us la beveu tota i no en queda per mí: tinc set. Jo us dono quelcom per protegir-vos i vosaltres m'ho treieu absolutament tot: estic despullada. I sembla que em mireu somrients desde la vostra falsa situació de poder. Jo bruta, assedegada, famèlica, i nua. Vosaltres immaculats, babosos, panxa-contents i elegants. Què potser no em compadiu? Què potser mereixo les faltes i els cops? Qui sou vosaltres, fills bastards, qui sou vosaltres que em maltracteu? Jo sóc la Mare Natura, jo ho soc tot, jo soc les paraules, les lletres, el llapis i el paper. Soc la taula, i la llum i l'aire que respireu. M'ho heu pres tot. Em queden uns petits racons, i la meva malaltia els podreix lentament. Us mengeu els meus boscos, i els meus prats, i les meves muntanyes. Però no ploro, perquè en un futur el meu acudit serà molt millor que el vostre. No us n'adoneu, però...Què us queda a vosaltres? Desolació a dojo.

-

La sobreexplotació del terreny, la deforestació, les emissions de gasos contaminants, la supermetròpolis, els camps de golf... no son només cosa nostra. No som els únics que patim les conseqüències dels nostres actes.

En el meu municipi, la projecció urbanística exagerada i sense aturador fa desapareixer paisatges, espècies autòctones i el sentiment de ser a casa.

-

d.

Decisions.

M'agrada poder dir que he evolucionat. L'infantesa comporta el fet de no haver d'entendre les actuacions dels nostres companys, però també el fet de no haver de compendre aquelles accions propies que ens porten inevitablement al patiment i a la decepció. Avui puc dir que ja he superat la meva infantesa, he fet un pas endavant i possiblement avui començi la meva adolescència o la meva edat del gall dindi. Avui puc respirar amb l'alleugeriment que em provoca poder veure les coses desde un punt de vista una mica més objectiu.
Per fi entenc que significa actuar i ésser conseqüent amb les decisions que he pres. Respecto fins l'última de les decisions de les persones del meu entorn (bé, aquest punt mai deixarà d'ésser relatiu i conflictiu). Sóc conscient del valor de les paraules que introdueixen les accions, tant les erronies com les correctes, les lícites com les il·lògiques, les sinceres com les analitzades. Ara ja no sóc víctima de l'egocentrisme i l'orgull en aquest àmbit. Però encara sóc incomplet, com ja he dit, tot just ara, als meus divuit anys, entro en l'adolescència i això significa equivocar-se, rectificar i tornar a equivocar-se. Significa aprendre, escoltar, observar, pensar, decidir foteses.

AUTUMN

Whoo Alright Yeah! (by The Rapture)

Fotos Fiesta Escaquero-Choni.

Primera Fiesta Choni-Escaquera.

The United Teendom of Ceretania.

Ni siquiera se preguntaban qué hacían en aquel lugar, oscuro y húmedo, alejados de cualquier forma de civilización conocida, a millas de distáncia de lo que hasta aquel mismo momento habían considerado su hogar. Ahora pertenecian a otro estado de conciencia y de verdad, pudiendo juzgar así los actos de todos los demás, marcando pautas a seguir en todo momento porque ellos ya no eran los comodines de turno. Sin lugar a dudas, todos ellos, jóvenes, individuos a medio camino entre la niñez y la madurez, llevaban en sus espaldas la pesada carga de la herencia de toda una generación. Por eso se encontraban en medio de un bosque, junto a un búnker de la Guerra Civil que había servido tanto de refugio para mujeres y niños como para atrincherar a las decenas de soldados que resistieron justo antes de la derrota. De aquel modo hermanaban el pasado histórico con su futuro inmediato, tratando de entender el funcionamiento de la realidad, usando como referencia la misma esencia humana conocida: el sufrimiento emocional, físico y espiritual constante. Por aquel entonces ellos ya sufrían, y ya llevaban muchos años haciendolo, por eso habían decidido paliar el dolor con emociones distintas a las siempre sentidas por cada uno de ellos, los minúsculos hijos del mundo, los indudables muchachos de Ceretania. Habían crecido frente a pantallas de televisión, padeciendo el continuo ataque publicitario. Habían tenido que pasar de Beta a VHS y de éste al DVD y más tarde al Blu-Ray o el HD-DVD, pero también vieron la muerte del Vinilo, la aparción del cassette y su posterior subtitución por el CD. Pero ahora usaban MP3 y descargaban el material de internet. Si querían no tenían porqué salir de sus casas para comprar ropa, comida o distracciones. Habían aprendido a vivir en espacios reducidos, inspirados en los armarios dormitorio de los chinos o los japoneses cuyas representaciones más importantes aparecían en series anime de dichos países. Gracias a la explosión del consumismo habían crecido adorando el capitalismo y aprehendiendo como positivos los valores que los demás, los adultos, desechaban, convirtiéndose en recicladores de ideas y movimientos.

Se habían reunido para hacer lo contrario a todo lo que les habían inculcado. Habían rellenado el búnker con mantas y colchones envueltos en telas y plásticos. Se habían colocado velas por doquier consigiendo una más que aceptable cantidad de luz. Habían llevado una nevera de viaje y la habían llenado con cava, limoncello y tequila. Tampoco habían olvidado instalar un pobre equipo de música que emitía un pitido constante impidiendo disfrutar de todas las canciones . Habían pasado muchas días preparando la reunión, y ya la tenían lista. No habría más demoras ni más arrepentimientos porque se habían reunido para amarse, para pasar toda la noche amándose.

Chicos y chicas, chicos y chicos, chicas y chicas. Sin reglas, sin sarcasmos oscuros a su alrededor, sin la necesidad de justificar hasta el hecho de respirar. Aquella noche fue íntegramente suya. Ellos habían creado un reino de adolescentes y reinaron sólo una noche, pero reinaron juntos, ombro con ombro, sudor con sudor. Disfrutaron de sus riquezas toda la noche pero cuando los rayos del sol empezaron a juguetear con el oscuro cielo de Ceretania, el sexo se acabó. Dejaron lo que estaban haciendo y se dedicaron a observar el regalo de un amanecer temperado y una buena compañía. Hablaron de sus vidas y de sus nuevos proyectos y todos observaron que algo había cambiado. Las cosas parecían tener una perspectiva más, era como si un nuevo mundo de formas y colores apareciera frente a sus rostros por primera vez en toda su corta vida. La brisa matutina les aportó paz y desasosiego, y se durmieron los unos junto a los otros.

Después de aquello no volvieron a coincidir, nunca más. Cada uno tomó las decisiones que tenía pendientes y se dedicó a hacer su vida, a fabricar un nuevo reino, uno sin compartir, su reino.

Bienvenida a la República Independiente de tu Casa.

Quan torni diumenge ja em trobaré amb una persona a la qual dir "hola" al entrar per la porta i que farà que cuinem amb davantal. Com se sol dir, que nos vaya bonito.

La droga del Amor.

Sophie quiere popper. Ha pasado el último mes de su vida clamando a los cuatro vientos que quiere probar el popper, y , a causa de ello, ahora quiere probarlo. No se puede evitar, mas nadie lo quiere evitar. Una fauna acelerada de sibaritas nocturnos se arremolina alrededor de la aturdida muchacha, la joven extasiada que les sirve a ellos de entretenimiento pasajero y fugaz. Carcajadas por doquier, silencios rotos por estruendosos chillidos, como de cría de rata o buitre. Sophie recibe la droga de la mano de Banana Scream, el puto DJ de mierda que ha tocado esta noche, en el club, a quilómetros de distancia de donde nos encontramos ahora mismo. No puedo creer que esté aquí, en un almacén de productos para la limpieza del automóvil, en mitad de un vacío relativo, un desierto de tiempo. No es de día ni de noche, y Sophie se ríe a carcajadas como el resto de la gente y sólo yo sé que se ríe porque va a poder drogarse. Me gustaría poder ahorrarle el mal trago y sacarla de aquí a rastras, sujetándola virilmente por la cabellera demostrándole que estoy aquí para lo que haga falta. Ahora recuerdo que esta tarde, la tarde pasada, había dejado el billetero en la lavadora, si lo hubiese recordado antes no estaríamos ahora aquí. El local es demasiado pequeño para esta gente y sus carcajadas de hiena, como las de las hienas de aquella película Disney en que un niño león perdía a su padre león que resultaba ser un rey, creo que se llamaba el Libro de la Selva, pero da igual. No cabemos todos aquí, además, creo que el ego de Sophie corretea por aquí sin parar y me ha pisado el pie un par de veces, un delante de Brad el rubiales y otra junto Amber y la bollera de la Côte d’Azur que se ha pasado la noche mirando mi entrepierna entre fascinada y asqueada. De pronto, y arrancándome de mis cavilaciones de genio chiflado, Sophie me coge un brazo y me arrastra hacia un pequeño lavabo que hay junto al mostrador. Saca la botellita de entre sus pechos, del canalillo, donde se unen las dos copas del sostén, y la coloca sobre la cisterna. Me mira, mira a Banana Scream, y levanta un poco la cabeza y se mira en el espejo. Me vuelve a mirar, le vuelve a mirar a él, y abre el frasquito del tamaño de una pila AAA que contiene unas diez dosis de popper, nitrito de amilo, vasodilatador que teóricamente no debería afectar al Sistema Nervioso Central pero que aún así, en determinadas ocasiones, lo hace. Sophie se pone en pie y se quita las bragas, que llevaba puestas encima de las medias por si tenía que quitarse las bragas.

-Preparaos para la droga del amor- dice con voz suave pero determinante.

Esnifa, o inhala, o lo que coño quiera que haga, y cae en blanco. Una caída en blanco es cuando una persona pierde toda noción de consciencia pese a tener todos los sentidos del cuerpo a pleno rendimiento. Seguidamente sonríe y le pasa la botellita a Banana Scream, que no cae en blanco pero que esboza bajo sus gafas de sol una enorme sonrisa de placer extremo. Me pasa la botellita. Miro el borde del cuello y las arrugas del cristal del frasco y asomo un ojo, a una distancia de seguridad más que cautelosa, al interior de éste, logrando observar lo que parece arenilla para gatos. Levanto la mirada y me encuentro a Banana Scream lamiendo las nalgas de Sophie a través de las medias agujereadas, mientras ella se entretiene olfateando la ropa interior que hace menos de un minuto llevaba puesta. Que no me jodan, ni drogas ni milagros, iban muy calientes y han puesto la droga como excusa para lo que creo se va a convertir en escatología, y parece que me han invitado para hacer un trío, pues ya se pueden olvidar. Me levanto y salgo al mismo tiempo que tiro la botellita de popper al bolso de Sophie. Me dirijo al centro del almacén y me pongo a charlar con Amber. Con un poco de suerte, en unos diez minutos Sophie y Banana Scream habrán desalojado el baño y yo estaré en él folládome a la lesbiana de Côte d’Azur. Ya lo visualizo, ella abierta de piernas esnifando popper y chillando a su oreja: “¡Sé que te gusta, cerda!”.

Son los americanos estupidos? COMPLETO (y subitulado)

Mandalas: "The More I Try".

No one changes, why I'm so selfish?

Es que es una ardilla!!

Flower Days.

Toilet Germs!

Per a tots aquells que en algun moment de la seva vida han acceptat davant dels meus nassos que són pro-americans. Aviam si ara algú em diu que EEUU no és un país controlat per la por, la paranoia i la difusió de una informació selectiva. "És bo per a tu, és bo per a Amèrica", mare de déu, s'ha de ser burro. Tot i que no estigui massa a favor dels USA també he d'admetre que aquest video no té preu, sobretot el moment number 1 i number 2.

Un Gran Dia.

En Tom està fart de sentir a tothom parlar del gran dia constantment, quan ell ja és prou conscient com per saber que el gran dia, el dia en que tot ha de canviar, s'acosta. Però que n'haurà de fer en Tom amb aquest dia? Serà un dia més aviat normal o més aviat memorable? Tindrà repercusions? Que potser algú en parlarà, d'aquest gran dia? En Tom porta anys sentint tothom parlar del gran dia i ja n'està fart. Està fart de llevar-se i sentir la mare a la qual no pot abandonar a la carretera com a un gos recordant-li que algun dia s'haurà de preparar pels canvis. Està fart de sortir de casa sentint al seu veí i amic de la infància dient-li que el gran dia arribarà. Està fart que a la feina li adverteixin que el gran dia a d'arribar. Està fart d'haver de pensar en el gran dia mentre esmorza, dina, sopa, treballa i es dutxa. Ja no vol somiar amb el gran dia, ni fer previsions poc encertades. Està cansat d'haver de sotmetre's al moment que encara ha d'arribar.

Les cirsumstancies fan pensar a en Tom sobre la condició del seu gran dia. Per què ha d'ésser tant important? Que potser algú en parlarà? Però per molt que hi doni voltes sempre acaba arribant a la mateixa conclusió. El gran dia, el dia en que passarà de nen a home, no serà tant gran, trascendental o important com tots deien al principi.

Porta tants anys sentint a parlar del gran dia que ja no vol que aquest dia arribi, perquè ara, anys i anys han passat, i en Tom s'adona que a causa de la seva fixació amb el gran dia no ha viscut en tot aquest temps tot el que hauria d'haver viscut. I pensa que si creiés en la resurrecció aniria immediatament a suicidar-se per tal de començar de nou.

Everything in its Right Place by Radiohead.

Way you Walk by Papas Fritas.

m'agra molt, i el video és fenomenal.

Oh Mandy by The Spinto Band.

Aquesta li he d'agrair a la Ivette.

Grrrr...Fotolog (Registered Trademark).

Porto una mitja hora intentant actualitzar el meu Fotolog (www.fotolog.com/cinemarandee) i mitja hora porta el meu navegador d'internet anunciant-me que Internet Explorer no pot mostra-me la pàgina. Què vol dir que no pot? ës absurd que la tecnologia acabi provocant més problemes dels que soluciona. Podría entendre que el senyor Explorer no pogués mostra-me la pàgina perquè acabés de morir un ésser estimat o perquè ha enganxat una grip colossal, però quelcom em fa pensar que aquest no és el cas. I tenint en compte aquest detall, que és impossible que un programa informàtic tingui problemes personals, no puc sinó pensar que l'empresa que ha esdevingut multinacional i que es fa anomenar Fotolog m'ha vengut la moto equivocada, o bé que m'ha agafat mania per algun fet que desconec. No ho entenc. No entenc perquè porto mitja hora intentant dur a terme una tasca que no hauria de robar-me més de dos minuts del meu preuat temps. Però el veritable problema no és l'estona perduda, és l'impotència de sentir la necessitat d'actualitzar. Ara em resulta difícil no pujar una fotografia diariament. És el meu petit ritual, arribar a casa i actualitzar. Però per què? Per què ho continuo fent si de tota manera no m'ajudarà a enriquir-me com a persona ni a créixer. És absurd, però cert. I com que porto mitja hora per pujar una puta foto i no m'ho permeten per motius desconeguts, decideixo penjar-la al blog, com si aquesta pàgina fos la metadona per a la meva addicció.

Godspeed you! Black Emperor.

Sempre m'he mostrat una mica divergent pel que fa a la música exclusivament instrumental. Fins ara només era capaç d'escoltar determinades peces composades directament pel cinema o que haguessin suposat una inspiració per altres artistes dedicats a la música de gènere. I va ser en una banda sonora, la de la fantàstica pel·lícula de Danny Boyle 28 days later... , que vaig acabar escoltant Godspeed you! Black Emperor, una banda de música alternativa que es dedica exclusivament a la vessant instrumental. Degut a la flexibilitat i el lirisme de les peces exclusivament instrumentals, el grup posseeix pistes de fins a vint-i-cinc minuts de durada, de potència i ritmes inclassificables.
Ara bé, que m'ha aportat aquest grup per a canviar la meva idea sobre la música instrumental? Doncs el simple fet, i que trobo que tot tipus de música haurien de posseïr, que és capaç de transmetre l'energia que tenen, el contingut apocalíptic i atòmic de la música del món modern, música que si hagués de ser acompanyada per imatges, serien imatges de desolació, pèrdua, frustració i caos, el caos humà. Música actual.