viernes, 21 de diciembre de 2007

Els Nostres Petits Racons.

Desolació és una paraula que sempre he trobat gustosa i rica en contingut. Em sembla gustosa perquè cada cop que la dic la boca se m'omple de saliva i sento aquell regust a paraula potent, com quan dius pertorbat, autòcton o polifacètic. Pel que fa al contingut, jo només tenia una noció aproximada del seu significat perquè ja se sap, més del noranta per cent del nostre vocabulari l'hem après a base de utilitzar-lo imitant als altres i això comporta que no el poguem definir amb exactitud. De manera que he decidit buscar al diccionari de l' Enciclopèdia Catalana i desolar significa el següent: 1. Arruïnar (un país) destruint tot el que hi ha. 2. Colpir (algú) una desgràcia, una pèrdua, etc, deixant-lo com si li faltés tot. Exacte. Això és desolació, això és el que he sentit avui. Ha estat el pitjor sentiment del mon, i no m'agradaria haver-lo de sentir mai més. La desolació se sol sentir aprop les orelles i sota l'estómac, comparteix similituds amb els sentiments de traició i vergonya i pot esdevindre càncer emocional amb el pas del temps. La meva desolació és de les de pitjor evolució. Es veu que ve causada per l'avaracia, un mal força comú avui en dia i de dificultosa cura, fet que demostra que el meu patiment s'allargarà quasi eternament, punxant-me fins i tot un cop morta. El que realment em molesta de tot l'assumpte és el poc profit que en trec jo d'una malaltia terminal com la que em consumeix perquè no es tracta de la meva avarícia, sinó la d'un munt d'homes grossos y greixosos que es freguen les mans cada cop que veuen els suficients euros com per poder comprar-se un cotxe, el qual possiblement veuen com el remei perfecte per a la seva crisi dels 50. La seva malaltia és ara la meva malaltia. Quan ja no quedin més racons per emmalaltir, quan la terra ja no sigui més que carboni precipitat, quan ja no quedin vides alternatives, quan l'esperança que ens evolta ara hagi desaparegut, aleshores, i només aleshores, serem testimonis del que l'univers tenia preparat per nosaltres. Fins que arribi aquest jo continuaré esperant, al meu petit racó de la galaxia, i gaudiré amb les llums estelars i sentiré el vent sideral gronxant-me lleugerament, com sospirs. Passaré anys observant, fent crits d'auxili i veient com la terra desapareix i els vostres petits racons son absorbits per la vostra malaltia, la que causa la meva. M'agradaria poder dir-vos que gaudiu del moment, però es impossible gaudir d'una realitat on només hi ha un fals horitzó, essent aquest un brutal i fosc skyline de la vostra civilització. Mai m'heu escoltat, mai heu estat capaços de sentir més enllà de les veus dels vostres auriculars. Jo soc qui tot us ho dona, i vosaltres sou qui tot m'ho pren. Jo us dono aliment i vosaltres me'n deixeu sense: tinc gana. Jo us dono aigua i vosaltres us la beveu tota i no en queda per mí: tinc set. Jo us dono quelcom per protegir-vos i vosaltres m'ho treieu absolutament tot: estic despullada. I sembla que em mireu somrients desde la vostra falsa situació de poder. Jo bruta, assedegada, famèlica, i nua. Vosaltres immaculats, babosos, panxa-contents i elegants. Què potser no em compadiu? Què potser mereixo les faltes i els cops? Qui sou vosaltres, fills bastards, qui sou vosaltres que em maltracteu? Jo sóc la Mare Natura, jo ho soc tot, jo soc les paraules, les lletres, el llapis i el paper. Soc la taula, i la llum i l'aire que respireu. M'ho heu pres tot. Em queden uns petits racons, i la meva malaltia els podreix lentament. Us mengeu els meus boscos, i els meus prats, i les meves muntanyes. Però no ploro, perquè en un futur el meu acudit serà molt millor que el vostre. No us n'adoneu, però...Què us queda a vosaltres? Desolació a dojo.
-
La sobreexplotació del terreny, la deforestació, les emissions de gasos contaminants, la supermetròpolis, els camps de golf... no son només cosa nostra. No som els únics que patim les conseqüències dels nostres actes.
En el meu municipi, la projecció urbanística exagerada i sense aturador fa desapareixer paisatges, espècies autòctones i el sentiment de ser a casa.
-
d.

1 comentario:

Yarhel (Enric Quílez) dijo...

M'alegro de de saber de primera mà que hi ha gent que opina així. Aquesta sensació que descrius la tinc contínuament, no cal sortir de la Cerdanya.

La tinc quan entro a la comarca pel túnel del Cadí i veig el paisatge nocturn malbaratat per una immensa taca de llum que es llença inútilment.

La tinc quan veig aquests cotxassos que consumeixen el doble o el triple que un de normal, que sembla que els hagin de fer servir per anar a vés a saber quin recòndit racó deshabitat del planeta. Ja ho diu un amic meu: cotxe gran, tita petita, deu ser algun trauma infantil...

La tinc quan passo per llocs on abans anava a passejar i ara estan plens de casetes de pijos, com la Corona de Bolvir o els afores de Puigcerdà...

Però, en fi, és igual, és com parlar amb les pedres. De fet, crec que les pedres tenen més consciència que alguns éssers humans, preocupats exclusivament per la seva torradora.