viernes, 12 de octubre de 2007

La droga del Amor.

Sophie quiere popper. Ha pasado el último mes de su vida clamando a los cuatro vientos que quiere probar el popper, y , a causa de ello, ahora quiere probarlo. No se puede evitar, mas nadie lo quiere evitar. Una fauna acelerada de sibaritas nocturnos se arremolina alrededor de la aturdida muchacha, la joven extasiada que les sirve a ellos de entretenimiento pasajero y fugaz. Carcajadas por doquier, silencios rotos por estruendosos chillidos, como de cría de rata o buitre. Sophie recibe la droga de la mano de Banana Scream, el puto DJ de mierda que ha tocado esta noche, en el club, a quilómetros de distancia de donde nos encontramos ahora mismo. No puedo creer que esté aquí, en un almacén de productos para la limpieza del automóvil, en mitad de un vacío relativo, un desierto de tiempo. No es de día ni de noche, y Sophie se ríe a carcajadas como el resto de la gente y sólo yo sé que se ríe porque va a poder drogarse. Me gustaría poder ahorrarle el mal trago y sacarla de aquí a rastras, sujetándola virilmente por la cabellera demostrándole que estoy aquí para lo que haga falta. Ahora recuerdo que esta tarde, la tarde pasada, había dejado el billetero en la lavadora, si lo hubiese recordado antes no estaríamos ahora aquí. El local es demasiado pequeño para esta gente y sus carcajadas de hiena, como las de las hienas de aquella película Disney en que un niño león perdía a su padre león que resultaba ser un rey, creo que se llamaba el Libro de la Selva, pero da igual. No cabemos todos aquí, además, creo que el ego de Sophie corretea por aquí sin parar y me ha pisado el pie un par de veces, un delante de Brad el rubiales y otra junto Amber y la bollera de la Côte d’Azur que se ha pasado la noche mirando mi entrepierna entre fascinada y asqueada. De pronto, y arrancándome de mis cavilaciones de genio chiflado, Sophie me coge un brazo y me arrastra hacia un pequeño lavabo que hay junto al mostrador. Saca la botellita de entre sus pechos, del canalillo, donde se unen las dos copas del sostén, y la coloca sobre la cisterna. Me mira, mira a Banana Scream, y levanta un poco la cabeza y se mira en el espejo. Me vuelve a mirar, le vuelve a mirar a él, y abre el frasquito del tamaño de una pila AAA que contiene unas diez dosis de popper, nitrito de amilo, vasodilatador que teóricamente no debería afectar al Sistema Nervioso Central pero que aún así, en determinadas ocasiones, lo hace. Sophie se pone en pie y se quita las bragas, que llevaba puestas encima de las medias por si tenía que quitarse las bragas.

-Preparaos para la droga del amor- dice con voz suave pero determinante.

Esnifa, o inhala, o lo que coño quiera que haga, y cae en blanco. Una caída en blanco es cuando una persona pierde toda noción de consciencia pese a tener todos los sentidos del cuerpo a pleno rendimiento. Seguidamente sonríe y le pasa la botellita a Banana Scream, que no cae en blanco pero que esboza bajo sus gafas de sol una enorme sonrisa de placer extremo. Me pasa la botellita. Miro el borde del cuello y las arrugas del cristal del frasco y asomo un ojo, a una distancia de seguridad más que cautelosa, al interior de éste, logrando observar lo que parece arenilla para gatos. Levanto la mirada y me encuentro a Banana Scream lamiendo las nalgas de Sophie a través de las medias agujereadas, mientras ella se entretiene olfateando la ropa interior que hace menos de un minuto llevaba puesta. Que no me jodan, ni drogas ni milagros, iban muy calientes y han puesto la droga como excusa para lo que creo se va a convertir en escatología, y parece que me han invitado para hacer un trío, pues ya se pueden olvidar. Me levanto y salgo al mismo tiempo que tiro la botellita de popper al bolso de Sophie. Me dirijo al centro del almacén y me pongo a charlar con Amber. Con un poco de suerte, en unos diez minutos Sophie y Banana Scream habrán desalojado el baño y yo estaré en él folládome a la lesbiana de Côte d’Azur. Ya lo visualizo, ella abierta de piernas esnifando popper y chillando a su oreja: “¡Sé que te gusta, cerda!”.

sábado, 6 de octubre de 2007

Mandalas: "The More I Try".

No one changes, why I'm so selfish?

domingo, 30 de septiembre de 2007

sábado, 22 de septiembre de 2007

martes, 11 de septiembre de 2007

Toilet Germs!

Per a tots aquells que en algun moment de la seva vida han acceptat davant dels meus nassos que són pro-americans. Aviam si ara algú em diu que EEUU no és un país controlat per la por, la paranoia i la difusió de una informació selectiva. "És bo per a tu, és bo per a Amèrica", mare de déu, s'ha de ser burro. Tot i que no estigui massa a favor dels USA també he d'admetre que aquest video no té preu, sobretot el moment number 1 i number 2.

sábado, 8 de septiembre de 2007

Un Gran Dia.

En Tom està fart de sentir a tothom parlar del gran dia constantment, quan ell ja és prou conscient com per saber que el gran dia, el dia en que tot ha de canviar, s'acosta. Però que n'haurà de fer en Tom amb aquest dia? Serà un dia més aviat normal o més aviat memorable? Tindrà repercusions? Que potser algú en parlarà, d'aquest gran dia? En Tom porta anys sentint tothom parlar del gran dia i ja n'està fart. Està fart de llevar-se i sentir la mare a la qual no pot abandonar a la carretera com a un gos recordant-li que algun dia s'haurà de preparar pels canvis. Està fart de sortir de casa sentint al seu veí i amic de la infància dient-li que el gran dia arribarà. Està fart que a la feina li adverteixin que el gran dia a d'arribar. Està fart d'haver de pensar en el gran dia mentre esmorza, dina, sopa, treballa i es dutxa. Ja no vol somiar amb el gran dia, ni fer previsions poc encertades. Està cansat d'haver de sotmetre's al moment que encara ha d'arribar.
Les cirsumstancies fan pensar a en Tom sobre la condició del seu gran dia. Per què ha d'ésser tant important? Que potser algú en parlarà? Però per molt que hi doni voltes sempre acaba arribant a la mateixa conclusió. El gran dia, el dia en que passarà de nen a home, no serà tant gran, trascendental o important com tots deien al principi.
Porta tants anys sentint a parlar del gran dia que ja no vol que aquest dia arribi, perquè ara, anys i anys han passat, i en Tom s'adona que a causa de la seva fixació amb el gran dia no ha viscut en tot aquest temps tot el que hauria d'haver viscut. I pensa que si creiés en la resurrecció aniria immediatament a suicidar-se per tal de començar de nou.

Everything in its Right Place by Radiohead.

viernes, 7 de septiembre de 2007

Way you Walk by Papas Fritas.

m'agra molt, i el video és fenomenal.

Oh Mandy by The Spinto Band.

Aquesta li he d'agrair a la Ivette.

Grrrr...Fotolog (Registered Trademark).


Porto una mitja hora intentant actualitzar el meu Fotolog (www.fotolog.com/cinemarandee) i mitja hora porta el meu navegador d'internet anunciant-me que Internet Explorer no pot mostra-me la pàgina. Què vol dir que no pot? ës absurd que la tecnologia acabi provocant més problemes dels que soluciona. Podría entendre que el senyor Explorer no pogués mostra-me la pàgina perquè acabés de morir un ésser estimat o perquè ha enganxat una grip colossal, però quelcom em fa pensar que aquest no és el cas. I tenint en compte aquest detall, que és impossible que un programa informàtic tingui problemes personals, no puc sinó pensar que l'empresa que ha esdevingut multinacional i que es fa anomenar Fotolog m'ha vengut la moto equivocada, o bé que m'ha agafat mania per algun fet que desconec. No ho entenc. No entenc perquè porto mitja hora intentant dur a terme una tasca que no hauria de robar-me més de dos minuts del meu preuat temps. Però el veritable problema no és l'estona perduda, és l'impotència de sentir la necessitat d'actualitzar. Ara em resulta difícil no pujar una fotografia diariament. És el meu petit ritual, arribar a casa i actualitzar. Però per què? Per què ho continuo fent si de tota manera no m'ajudarà a enriquir-me com a persona ni a créixer. És absurd, però cert. I com que porto mitja hora per pujar una puta foto i no m'ho permeten per motius desconeguts, decideixo penjar-la al blog, com si aquesta pàgina fos la metadona per a la meva addicció.

miércoles, 5 de septiembre de 2007

Godspeed you! Black Emperor.

Sempre m'he mostrat una mica divergent pel que fa a la música exclusivament instrumental. Fins ara només era capaç d'escoltar determinades peces composades directament pel cinema o que haguessin suposat una inspiració per altres artistes dedicats a la música de gènere. I va ser en una banda sonora, la de la fantàstica pel·lícula de Danny Boyle 28 days later... , que vaig acabar escoltant Godspeed you! Black Emperor, una banda de música alternativa que es dedica exclusivament a la vessant instrumental. Degut a la flexibilitat i el lirisme de les peces exclusivament instrumentals, el grup posseeix pistes de fins a vint-i-cinc minuts de durada, de potència i ritmes inclassificables.
Ara bé, que m'ha aportat aquest grup per a canviar la meva idea sobre la música instrumental? Doncs el simple fet, i que trobo que tot tipus de música haurien de posseïr, que és capaç de transmetre l'energia que tenen, el contingut apocalíptic i atòmic de la música del món modern, música que si hagués de ser acompanyada per imatges, serien imatges de desolació, pèrdua, frustració i caos, el caos humà. Música actual.

East Hastings.

Què passaria si al final dels temps només quedessim en peu els homes? Què passaria si totes les guerres, totes les accions dispensables haguessin malmès de mort el nostre món, el planeta, la realitat? I si tota esparança de futur estigués en les nostres mans? I si tot depengués de nosaltres? La cagariem? Podriem arribar a ser herois? Penso en les mans desnodrides dels nens que moren diariament, veig en el meu cap la perserverança de les grans companyies i els quantiosos capitals en conquerir fins l'últim mil·limentre de terra. Puc sentir la pressió de la contaminació, i com el batec de la vida s'esvaeix lentament, infectat. El batec infectat d'un món. Plors, llàgrimes, sang, bacteries que infecten un cicle líquid d'energia en constant transformcaió. Enormes embassaments fets d'homes aturant l'erergia que flueix, com castors fent preses. I si fossim l'última esperança? I després dels homes ja no quedés res?

viernes, 24 de agosto de 2007

povidona iodada

Els diumenges son el millor de la setmana perquè té la casa per ell sol i pot fer tot allò que no pot fer mentre hi ha algú habitant la casa amb ell, el que estrictament s'anomena conviure. Per aquest motiu, quan arriba diumenge frisa per gaudir de la solitud. es lleva d'hora, esmorza Kellog's Special K per regular la seva quantita de fibra diaria, posa la cançó Love Buzz de Nirvana a l'estereo i es dutxa mentre la veu que surt per l'amplificador li diu que es la reina del seu cor. Tot seguit es vesteix amb les seves millors robes: uns texans de segona mà, una samarreta de "L'estiu és teu" i un jersei de punt que li havia fet la iaia abans de morir.
Comença el a passejar per els interminables passadissos de la casa i es frega amb les parets, sentint la plasticitat de la pintura acrílica a la seva pell. Quan es cansa de caminar s'asseu davant l'ordinador i descarrega pornografia de tot tipus i de tota mida. Es masturba un parell de vegades, cadascuna amb el seu corresponent període de repòs. Es depulla completament i torna a passejar per la casa, fent exactament el mateix que ha fet abans però totalment nu. Li agrada sentir les parets, les parets que no el deixen marxar. El contacte amb el material sòlid el recomforta perquè sap que mentre estigui sota el sostre de la casa res ni ningú no el podran mai ferir.
Només els diumenges es considera feliç, per aquest motiu celebra el seu estat d'ànim. Es tanca al lavabo i agafa del segon calaix del moble que penja de la paret una petita eina de treball. Està llest. Enfonsa la punta de les tisores al seu mugró dret i sent com el dolor físic l'ajuda a metabolitzar el seu dolor emocional. Es com fer neteja dels patiments. Remena una mica el metall dintre del seu cos i quan la sang comença a pudir a tota l'estança enretira les tisores del seu pit i obre el tercer calaix del moble penjat. En treu una petita ampolla de povidona iodada i n'aboca quasi la seva totalitat al seu mugró dret. Ara tot es una barreja de groc i vermell, com un orgsme de colors ocres. El fred arriba; es posa un apòsit i es torna a vestir, perquè aviat serà dilluns i ja no queda temps per ser feliç.

lunes, 13 de agosto de 2007

La triste y efímera vida de un oso de peluche.

Los ositos de peluche ya no se llevan. Vamos, no se llevan nada. Todos los osos de peluche en proceso de fabricación en la actualidad tienen un destino ya fijado; después de salir de la enorme fábrica Taiwanesa, en la cual niños de la edad de nuestro querido infante Froilán De Todos Los Santos (eing?) han estado trabajando laboriosamente en esas pequeñas piezas de tela, pasarán a formar parte de los fondos de armario, de las cajas en los patios, de los baúles casi olvidados de la clase media del primer mundo.
A menudo se regalan peluches a los recién nacidos bajo el falso pretexto de que el neo nato necesitará compañía en su nuevo viaje, pero el verdadero motivo de tan dichoso obsequio es su asequible coste. Podemos encontrar osos de peluche a partir de 3 €, y su precio suele oscilar entre esa cifra y la de 100€. Evidentemente, los podríamos encontrar más caros, siempre teniendo en cuenta qué es exactamente lo que queremos demostrar con el osito. Si queremos demostrar ternura, no hará falta gastarse más de 14 o 15€, pero si queremos fingir amor desmesurado tenemos que fijarnos en tamaños desmesurados y por lo tanto nuestra targeta de crédito también sufrirá las consecuencias de los extremos. Cuánto más suave sea el oso mejor, de ese modo el niño puede impostar agrado durante los minutos que dure la entrega del regalo. Pero en realidad, al niño no le habrá gustado, en absoluto. Lo aborrecerá en cuestión de días, y la madre se verá obligada a recoger el peluche del suelo día tras día, hasta que su paciencia de progenitora vocacional se acabe y el peluche sea guardado en un cajón grande. Más tarde será trasladado a un cajón más pequeño y lo colocaran dentro de éste de manera desordenada, pillandole la pata cada vez que alguien cierre. Al final, y puede que después de un par de mudanzas, el oso ya será un vago recuerdo que permanecerá solo y frío en una caja.
Con un poco de suerte, el peluche será metido en una bolsa de ropa para beneficencia, y acabará volviendo a su hogar, Taiwán, dónde los hijos de aquellos niños que le crearon lo compartirán. Jugarán con él, y le querrán. Le querrán tanto que le separaran las extremidades y la cabeza, para que así cada niño pueda disponer de un pedazo de su querido peluche cuando le plazca.

viernes, 3 de agosto de 2007

Els insectes.

Els insectes van començar a aparèixer a mitjans d'agost. Silenciosos i endreçats, van abandonar els seus caus i les seves galeries per instal·lar-se a la superfície. En un primer moment, l'inasió va ser entesa com una plaga de petites dimensions, com una simple revolució estival. Però passades unes setmanes, els habitants d'arreu del món van adonar-se que allò excedia qualsevol plantejament lògic a l'hora de donar una explicació per la llarga durada de l'estança entomològica. Ni els científics, ni els filòsofs, ni els polítics van saber donar una raó factible que expliqués perquè els insectes abandonaven el seu regne subterrani per conquerir la terra que abans només visitaven de tant en tant. El fet va passar a ser un problema de seguretat mundial, ja que es va arribar a la conclusió que era impossible paliar la plaga tenint en compte que la població mundial d'insectes superava, per una diferència aclaparadora, la població mundial d'humans.

Quan van començar a caure ciutats i pobles, es van buscar mesures que poguessin alliberar

sábado, 21 de julio de 2007

Llàgrimes per Lauren Ambrose.

Fa aproximadament uns tres mesos em vaig comprar les cinc temporades de la sèrie Six Feet Under (A dos metros bajo tierra, 2001-2005). Les vaig veure en poques setmanes perquè havia estat seguidor de la sèrie a televisió (La 2) i la mala audiència va obligar a retirar-la només havent emès tres temporades. Ara l'han reprogramat a la matinada dels dies feiners, en una franja horaria més pèssima que la que ja havia tingut, però que hi farem, les coses de la tele son així.
El cas és que avui, després de treballar, he pensat quedar-me a casa per veure quelcom interessant i ha caigut a les meves mans l'últim episodi de la sèrie. Aquesta tracta sobre els problemes quotidians d'una familia propietaria d'una empresa de pompes fúnebres que canvien radicalment a causa de la mort del pare.
L'espectacle va ser ideat per Alan Ball, el guionista de American Beauty (Sam Mendes, 1999), i planteja una constant lluita entre les dues grans forces del món, la de la vida i la de la mort. Els protagonistes es veuen sotmesos a la voluntad d'aquestes dues, vagant per unes vides caòtiques i artificals, amb mentides, obsessions i crisis nervioses. El conjunt acaba per semblar un enorme circ d'evidències i causes lògiques, realistes. Mai una sèrie captà millor l'essència de la vida real.
Doncs bé, he posat l'episodi i m'he endinsat en el peculiar món subterrani que se m'obria davant els ulls. I quan ha arribat el final i se'm revel·lava el destí de tots i cadascún dels protagonistes, mentre Lauren Ambrose s'allunyava de la funeraria Fisher, i de la seva familia, i de la seva realitat, les llàgrimes em queien avall, com rierols d'entristiment. No he pogut aguantar i he sanglotat desesperadament, mentre els personatges havia vist créixer morien davant dels meus ulls.

lunes, 25 de junio de 2007

La Mama Boone.

Ahir diumenge vaig romandre despert fins a altes hores de la matinada i un dels entreteniments que em mantenien en peu era la genial i delirant sèrie Nip/Tuck: a cop de bisturí. La sèrie, creada pel també director Ryan Murphy, és una de les millors del moment i está situada al número dos de la meva llista de sèries americanes que s'han de veure abans de morir, seguint a la immillorable Six Feet Under (a dos metros bajo tierra).

L'episodi d'ahir, una repetició del primer capítol de la tercera temporada, es titulava "La Mama Boone" i va ser un exemple de bon gust i originalitat.

La Mama Boone porta tres anys asseguda al sofá. Es fa les seves necessitats a sobre i només s'alimenta de "ganxitos" i conserves. El munt d'anys que ha passat a sobre del sofà ha fet que la seva pell s'hi adhereixi, comportant una bestial infecció. L'única explicació que té la Mama Boone per a la seva deixadesa i la seva manca d'amor propi és haver estat una addicta de la neteja. Relata que cada matí veia tota la feina que li quedava pel davant i se sentia esgotada només de pensar-hi, fent que la seva única activitat passés a ser el seu tràgic suplici final.

El que la Mama Boone fa pensar és que tots estem asseguts a un sofà, ja sigui físic o imaginari, un lloc des del qual observem el que passa al nostre voltant amb passivitat i temor, esgarrifats i mig rancuniosos envers la nostra pròpia realitat. I cada cop que veig l'episodi de la Mama penso que aviat hauré d'aixecar-me i enfrontar-me al món real.

domingo, 10 de junio de 2007

Atles de la Creació Humana.

Adnan Oktar és un turc amb diners i s'avorreix. S'avorreix tant que ha decidit fundar una secta religiosa i donar la raó als creacionistes americans pel que fa a les teories evolutives.

Segons Adnan només la teoria creacionista és la correcta ja que és la més simple. Diu sense cap tipus de vergonya que les teories de l'evolució de Lamarck i Darwin no son adients perquè són massa complicades i només els científics les entenen, i que això fa que la gent se senti enganyada. Per demostrar les seves tesis aporta com a proves fidels el fet que ni a la Bíblia ni al Corà hi ha indicis que les espècies evolucionessin. I té tota la raó. I ell n'és la prova més clara. Demostra que no hi ha evolució mitjançant la secreció, en grans dosis, d'estupidesa i simplicitat, així com demostra que encara ara, a l'era de la tecnologia, la mateixa tecnologia que fa irrefutables les teories que ell intenta refutar, hi ha individus del tot oblidats per "Déu" pel que fa al do de la consciència pròpia i l'intel·lecte humà.

Possiblement, ni a Bíblia ni al Corà parlin en termes científics de l'evolució de les espècies, però que se suposa que hauriem de trobar en llibres escrits fa mil·lers d'anys?