Atles de la Creació Humana.

Adnan Oktar és un turc amb diners i s'avorreix. S'avorreix tant que ha decidit fundar una secta religiosa i donar la raó als creacionistes americans pel que fa a les teories evolutives.

Segons Adnan només la teoria creacionista és la correcta ja que és la més simple. Diu sense cap tipus de vergonya que les teories de l'evolució de Lamarck i Darwin no son adients perquè són massa complicades i només els científics les entenen, i que això fa que la gent se senti enganyada. Per demostrar les seves tesis aporta com a proves fidels el fet que ni a la Bíblia ni al Corà hi ha indicis que les espècies evolucionessin. I té tota la raó. I ell n'és la prova més clara. Demostra que no hi ha evolució mitjançant la secreció, en grans dosis, d'estupidesa i simplicitat, així com demostra que encara ara, a l'era de la tecnologia, la mateixa tecnologia que fa irrefutables les teories que ell intenta refutar, hi ha individus del tot oblidats per "Déu" pel que fa al do de la consciència pròpia i l'intel·lecte humà.

Possiblement, ni a Bíblia ni al Corà parlin en termes científics de l'evolució de les espècies, però que se suposa que hauriem de trobar en llibres escrits fa mil·lers d'anys?

Amor indigent.

Mira les estrelles i només veu l'esplendor d'ella reflexada en un estany. No sap perquè, potser ha estat el martini amb vodka i kiwi o les gambes, però ara se sent lívid, com una fulla. Una fulla flotant sobre un oceà d'estels.

Ella és perfecta. Ulls. Nas. Cames. Braços. Té de tot. És la perfecta núvia perquè ell tem al matrimoni i es justificarà en un futur amb la dualitat de la que semblava una bona tria en el moment de casar-se. Això no significa que no l'estimi, ell l'adora. Cada cop que la mira veu aquella figura perfecta recorrent el seu cos amb una mirada propera i de confiança. Ell l'adora.

Quan la va conèixer va prometre-li el món, i ambdós se'l van menjar plegats en els seus primers anys de compromís i projecte en comú. Només veure-la va decidir que la faria seva, i aquella mateixa nit la va fer seva tres cops. Ella havia begut molt, i ell també, per tant, potser només van ser dos cops. O un. Però després d'aquell tast, la ferum de sexe es va instalar als seus narius i de tant en tant li feia mal el cap de tant que l'estimava i aleshores es masturbava pensant en ella. No importava on, quan o amb qui, quan l'aroma d'ella el posseïa queia sobre els seus organs i es movia frenèticament. Això va passar amb els anys.

Ara la té al costat i se sent lívid. Lívid perquè el seu amor envers ella l'omple de tal manera que sent com els organs s'inflen d'aquella amable tendresa i l'acidesa del risc puja cap a la boca en forma d'escalfor. Possiblement, si ella no fos al seu costat no l'estimaria tant, pot imaginar la imatge, ell sol a l'astora amb una caixa de cerveses en comptes de la seva benamada parella. Però no ho desitja, pot imaginar-ho però sap que mai podrà desitjar quelcom semblant. La necessita en tant que ella ho és tot. Ella és les estrelles, la nit, el dia, l'astora, la ferum de sexe, i fins i tot és ell. Ella l'eclipsa de tal manera que quan ella no hi és ell no sent res tret de la buïdor i l'enyorança.

Ara, ella li fa un petó a la galta requerint atenció per part del nuvi que sembla haver prolongat el seu període post-coital d'introspecció. Ell li torna el petó, però aquest cop a la boca. Les seves llengües s'enllacen en crecles perfectes de carn i múscul, i les papil·les gustatives passen a ser també un òrgan sexual i comencen a desprendre l'olor de sexe. Potser avui si que en siguin dos. Ell l'abraça amb vehemència i emet una mena d'esbufeg enxisclat que va que s'activi el penis. L'erecció causa que les cèl·lules cerebrals rebin menys sang. Ell l'estima més. I el seu amor comença a fer mal, perquè els organs estan cada cop més inflats i la boca més àcida i calenta, mentre l'amor d'ella continua en la recerca de les profunditats d'ell. Tot comença a ser carn i escalfor i suor pudent a alcohol i a marisc. Ell continua estimant-la amb força i intenta fusionar-se amb ella a través de l'energia dels seus moviments. I arriba l'olor fèrria, una olor totalment diferent a la ferum de sexe però igual d'excitant . Ell només pot continuar furgant dintre d'ella deixant que l'olor fèrria el drogui per tal d'acabr el que han començat. Sang. Ara tot és sang, que fa olor a ferro rovellat. I ell sent que es comencen a fusionar, mentre els òrgans s'inflen encara més però ara de materia, la mateixa que abans era estimable. Els petons s'han converit en mossegades d'amor, porcions ínfimes de l'amor d'ell envers ella. L'estima tant, tant. No pot parar d'estimarla, i d'aquí poc arribarà al cor i podrà estimar-la encara més. Ella va estona que no es queixa gràcies a l'inconsciència.

Una estona després, ell ploriqueja mentre intenta reconstruir les peces de la dona. Ho fa de genolls i mig despullat, cobert de sang i vísceres, i amb els aromes de sexe i de sang a tot arreu. I ja no la té. Tot l'amor ha desaparegut. Encara és de nit. Mira les estrelles i ara veu estrelles. Ella ja no hi és.

Quan la vella surt pel matí per fer el seu passeig matinal decideix que anirà al parc, perquè potser aquell senyor tant encantador del caminador li parli com la setmana passada. Creu que li agrada. Camina una estona pel parc i no veu l'home de caminador però troba un exhibicionista ple de merda al costat del que sembla un animal mort. Torna a la residència, agafa el telèfon i truca a atenció ciutadana per fer una queixa formal, argumentant que al seu parc hi ha indigents.

Brainstorming I.

Miro enllà i ja no hi ha futur. Però ara mateix ni importa. Mars, terres, antenes de televisió, chupa-chups, rialles. I la veueta dient-me que encara no s'ha acabat, que no hi haurà futur però que el present continua aquí, esperant a que actuem. Mai salvarem el món, però el podem fer millor. Podem escriure, compondre, pintar, reciclar, cantar i imaginar, però no salvarem el món. No us sembla que encara hi som a temps? Ningú més veu el que jo veig? Què me'n diueu de les guerres, la fam, l'escalfament global, la tele-escombraria? Què, no llegiu els diaris? Què, no llegiu filosofia? El món s'acaba. Només podem fer-lo una mica millor. A què estem esperant?

Today...acid vomit.

Los micrófonos.

Avui he descobert quina serà la cançó de l'estiu i, sincerament, anem malament. La cantant es diu Tata Golosa, un bon nom tenint en compte els sons orgàsmics que misteriosament apareixen a mitja cançó. Es italiana i la pobre noia té problemes amb l'idioma castellà com ho palesa la lletra increïblement original i de protesta de la qual la cançó es composa. La lletra és la següent:

"Disco dance, house music, afterhour, los micrófonos.

Mi vida, los micrófonos.

Las tetas, no micrófonos.

Los culos, dos micrófonos.

Mi mundo, los micrófonos.

Las bombas, sin micrófonos.

Tu noche, los micrófonos.

Chupaíta, no micrófAnos.

Chupaíta, no micrófAnos.

El sexo, el sexo, (el sexo, el sexo), no micrófonos.

Uhm, ahm. Uhm, ahm. Aah, Aah. Au. Ah, ah, ah, ah (de plaer).

Y ahora, los tambores.

(Tambors. Tambors?)

Los tambores.

El disc-joquei?

Un, dos, los micrófonos.

Olé, los micrófonos.

Prova, prova, los micrófonos.

Sin amor, los micrófonos.

Cuatro, cinco, los micrófonos.

El sexo, no micrófonos.

Chicas lindas, los micrófonos.

Mercados, drogados, calados, los micrófonos.

El disc-joquei?

Disco dance, house music, afterhour, los micrófonos.

Etc, etc.

Bona oi? Profunda, sentimental, realista, intensa, poètica, els micròfons. Sembla fins i tot millor que la cançó de l'estiu passat, l' "Opá". No aixequem cap. No aprenem.

Fashionista.

Ahir vaig descarregar-me per error una cançó de Jimmy James anomenada "Fashionista". I quan la vaig sentir vaig decidir que era bona i que m'agradava i que li dedicaria una entrada.

La cancó no mata, però la seva lletra té ganxo i, last but not least, té raó.

Vivim en un món en que els lletjos no tenen permesa l'entrada. Un món en que la moda és el nou art i els dissenyadors són els seus déus. No em sembla bé, però és així.

La diginitat segons Mark St.James.

Quan es lleva diumenge pren un cafè amb llet i tres cullerades de sucre. Llegeix al diari quelcom sobre algun conflicte en un país que ell mai visitarà i es moca varies vegades intentant expulsar les restes ferragoses de la festa de la nit anterior.

Es vesteix amb un polo Ralph Lauren i uns Dockers que li havien regalat pel seu dinovè aniversari. Agafa una bossa esportiva de lona i hi entafora una samarreta blava de publicitat, uns pantalons vells que utilitza pels rodatges i uns calçotets blancs de cotó.

Surt de casa, un àtic a la setena avinguda, i camina en busca d'un taxi. A les pel·lícules sembla que a Nova York hagi de ser fàcil agafar un taxi, però en realitat és gairebé tan difícil com a qualsevol altra ciutat. Quan arriba a 5th Avenue es troba amb la Janine, una suïssa que segons creu ell treballava de fotògrafa per a una prestigiosa multinacional tèxtil. Es saluden amb un hello un tant apagat i aleshores ell li demana a on va. Ella li diu que al SoHo i ell li demana si té cotxe. La resposta és evident quan ell es troba al seient del copilot del Honda de la Janine i escolta el cassette de velles glòries que aquesta ha posat al reproductor stereo del vehícle. El camí fins al SoHo es fa agradable perquè cap dels dos parla i poden pensar en els seus propis problemes. Quan arriben, ell baixa del cotxe i dóna les gràcies. Comença a caminar i sent que la Janine diu goodbye Mark!.

El rodatge té lloc a un tercer pis d'un edifici decrèpit que ha estat adoptat per arties renegats de la seva vida burgesa i traficants d'heroïna.

En Mark es rebut com un déu. Segons el director de la pel·lícula, ell és l'unic home amb cara de nen que és capaç d'aguantar un rodatge dels seus, d'hores i hores. Al entrar a la sala es creua amb un marrec d'uns divuit anys que plora i sembla amb ganes de vomitar. Recorda que a ell mai li havia passat. També recorda com els seus amics li deien que la seva feina era denigrant i indigna, que només un penjat la faria. Però a ell ja li estava bé. No suposava cap tipus d'esforç, més enllà del psicològic de les primeres sessions, i estava ben pagat.

A l'estança s'esperaven en Waldo i en Frank ja despullats i bevent aigua com africans en una piscina de zona d'esbarjo. Els saluda estrenyent-los la mà i es prepara en un racó. Es despulla i treu de la bossa esportiva el que ell considera el seu uniforme. Es vesteix amb la samarreta blava i els pantalons vells, després de posar-se els calçotets de cotó blancs.

El director entra per la porta i ho fa seguit per uns deu homes més. Aquests son els nous, diu. fa les presentacions i demana que els que no estiguin despullats ho facin. Tothom fa cas. L'únic que roman vestit és en Mark.

Action.

En Alexei (Mark St.James) acaba d'arribar a USA i busca feina. Entra en una clínica privada i demana si necessiten ajuda de qualsevol tipus (aquestes escenes ja estaven gravades). Un dels enfermers (Waldo McHot) li diu que no tenen vacants i que si el pot disculpar perquè té molta feina, que hi ha molts pacients que tenen pipí i l'únic bany s'ha espatllat. Aleshores, l'Alexei diu que si li paguen bé ell farà de bany humà. L'orgia comença amb un pla frontal de l'Alexei reben pluja daurada d'en Waldo mentre uns onze homes es masturben.

Cut.

El rodatge ha estat força llarg i l'olor a orina es condensa als pulmons d'en Mark i a les parets de la sala. Tothom el felicita per la seva excel·lent interpretació i el director li signa un xec per valor de $6.000. L'agafa i demana a en Waldo si el pot acostar a casa.

El viatge de tornada és igual de tranquil que el d'anada, tot i que en Waldo té ganes de parlar sobre no-sap-quina pel·lícula. I pensa en aquell noi que sortia de la mateixa sala que ell mig plorant. Potser si que és dura la seva feina, però mai indigna. La dignitat no hauria d'estar lligada al que fas per guanyar-te la vida. Ell cobra i amb això pot menjar i comprar allò que vol o necessita. No hi veu l'inconvenient. De fet, troba molt pitjor la feina dels militars, que maten seguint ordres de quatre malcriats, o la dels homes que activen les cadires elèctriques. I el cotxe s'atura davant un cartell amb la cara del President dels Estats Units d'Amèrica i somriu mentre baixa del vehicle, convençut que té molta més diginitat que un texà amb aires de grandesa.

Els renegats del Diable (the Devil's Rejects).

En Rob Zombie és cantant de Heavy Metal. El seu grup, anomenat White Zombie (en honor a una pel·lícula d'en Bela Lugosi), ha participat en innumerables bandes sonores com per exemple la de Matrix. El so dur del grup reflexa perfectament l'estat vehement del cervell del seu líder. I és d'aquest cervell d'on sorgeixen els "renegats del Diable".
L'any 2003 Rob Zombie va dirigir la seva primera pel·lícula House of 1,000 Corpses (La casa dels 1000 cadàvers). L'argument presentava dues parelles que viatjaven per carreteres americanes en busca de curiosistats per incloure en un llibre sobre viatjes. Una nit arriben al museu de celebritats del Capità Spaulding, un pallasso alcohòlic. Els joves es troben amb l'horror quan descobreixen que el Capità està totalment sonat i que la seva familia també. Aquesta familia protagonitzaria l'any 2005 la segona part d'aquesta primera pel·lícula, que seria anomenada The Devil's Rejects i que mostraria el salvatgisme del heavy metal de Zombie en imatges. Una sèrie de seqüències gore i ultraviolentes que mostren com d'acabada pot arribar a estar la gent del nostre estimat món.

La pel·lícula comença quan la policia entra a la casa de la familia per arrestar-los a tots. La primera escena suposa la presentació del que ens trobarem al llarg de tota la pel·lícula: sang i fetge, drogues, sang i insults de tota mena. Fortament influit pel concepte de "cinema festival" establert per Tarantino allà cap als anys 90 i perpetuat per la seva doble pel·lícula Kill Bill, en Rob Zombie s'endinsa en l'Amèrica profunda i ret homenatge a les pel·licules de terror dels anys 70 i 80 com poden ser The Texas Chainsaw Massacre (La matança de Texas), la qual té un petit recordatori quan un dels protagonistes talla la pell de la cara a la seva víctima i se la posa com a màscara.

Possiblement, The Devil's Rejects no passi a la història del cinema, però sens dubte és una bona carta de presentació d'un director que donarà molt a parlar (ja té en marxa un nou projecte, un remake del clàssic de John Carpenter Halloween).

May.

La May no té amics. la seva única companyia és la Suzie, una nina de porcellana que va regalar-li la seva possessiva mare.

Adonant-se que la seva relació amb la nina comença a ser malaltissa, la May decideix buscar amics. Però el món és cruel per aquells que son diferents i fer amistats és molt dificil.

La May es troba sola però ha tingut una idea inspirada per Suzie. Si no és capaç de fer amics se'n fabricarà un amb trossos de persona.

Bona peli, molt bona peli de terror psicològic. Gore i humor ensamblats a la perfecció. Angela Bettis sota la direcció del seu intim amic Lucky McKee fa de May un dels millors i més complexos personatges de l'últim cinema de terror independent americà.

Molt aconsellable.

Cinema Strange.

"I am sitting like a cyst on the Greensward Grey and my god! there are satyrs who are damp and fey! Iron-shod and so hysterical! They lose themselves like dripping red fauna!"

Cinema Strange __Gothic independent rock_

flash eXperiment: #1

El resultado de sumar dos verdades es una verdad más grande.

El resultado de sumar dos personas es una persona más pequeña.

El resultado de sumar dos personas idénticas es inpensable.

Avui: All denial, all denial...

Els crims de Ceretania.

Dissabte al matí vaig llevar-me amb la repugnant reticència gustativa d'una mala pel·lícula de superherois. L'home aranya, en el seu tercer episodi de batalles èpiques urbanes, no havia estat tan convincent com en altres intents de salvar el món. Mentre pensava que jo ho hagués fet força millor, em rentava les dents i em desendreçava el cabell suaument. Després de la decepció momentània per l'estafa cinematogràfica de la nit anterior, vaig decidir que havia d'anar a treballar, fer alguna cosa de profit. De manera que vaig saltar als meus texans de forma extranya i vaig posar-me els mitjons i les sabates, vermelles amb ratlles blanques.
El carrer era mentider. El sol, intens i brillant com en dies d'estiu, dissimulava visualment el que en realitat era un dia de vent, un dia de tardor. Però era maig i el temps havia embogit, i feia tres dies havia nevat i el fred i la calor es repartien els dies alternativament. Sens dubte, i tal i com a mi em semblava que el dia augurava, jornada llarga i intensa.
Vaig arribar al bar del qual ja haureu sentit a parlar, i vaig asseure'm a taula. Vaig dinar relaxadament però amb rapidesa. Per aquella època jo no mastegava bé, simplement engolia el menjar amb vehemència i feia que el suplici del dinar acabés sense cap retret. Quan acabava, desparava el meu quart de taula i desitjava bon profit al cuiner i les dues cambreres. La meva vida era així. La meva vida sempre havia estat així, com un constant marxar, sempre abandonant abans de començar. En set anys havia començat mil·lions de converses però mai n'havia acabat cap. Preferia deixar-les en suspensió, i després les amagava en algún racó de la meva petita estança.
Quan em disposava a marxar, després de les postres, el meu pare em va preguntar si sabia quí s'havia mort. JO vaig dir que no, pensant que a Ceretania la gent no moria, simplement es transformava. La noia, aquella que sempre va sola pel carrer amb una bossa de viatge plena, la que parla sola, la que riu sola, em va dir. L'han apunyalat vora el llac. Merda. Aquella dona em queia bé, era bona persona. Estava sonada però era bona persona. Recordo que aleshores venia de tant en tant al bar i dinava mentre parlava sola. I mirava la televisió i reia, i el seu riure era prou divertit com per fer-me riure. Merda. Quina merda de vida, quina merda de món, quina merda de societat i , finalment, quina merda de poble.

El que més em sobta, encara ara, anys després del crims de Ceretania, és que mai ningú no hagués imaginat que la brutalitat estava tant propera, vora el llac. Hores més tard de rebre la noticia vaig sentir dir a unes dones, que caminaven davant meu a la vorera, que dues nits abans havien mort a un home aprop de Sant Marc. Quina merda.

I penso en Isabella Rossellini a Blue Velvet, cantant sota estels elèctrics, perduda, igual que jo, entre els dos móns, el món de tot allò que veiem i el món en que tot està amagat. La violenta ira dels suburbis, de les bosses de quart món.

En menys de dos dies, Ceretania, el poble de l'eterna llum turística, que havia aconseguit un racó als cors de molta gent, havia esdevingut escenari d'un clar exemple de salvatgisme. El salvatgisme d'una societat. Establim lligams però ho fem sense ordre ni concert. Les relacions alienes es mouen com cucs per sota dels nostres peus, i no podem fer-hi res. En menys de dos dies van morir dues persones, un sense sotre i una desequilibada mental. I els ciutadans van rebre la notícia amb sorpresa, mirant-se els uns als altres i elevant les espatlles lleugerament. A ningú li importava realment, de fet, ells tindrien el plat calent a taula i els éssers edàfics tindrien un cadàver del que nodrir-se. Vaig tornar a casa amb la sensació que alguna cosa no funcionava. Tenia l'extranya sensació que oblidava un detall. I PAM, com una clatellada al cervell, vaig sentir el pes del record que no recordava.

La Tarda dels fets, hores abans de la mort de la desequilibrada, vaig sortir a passejar en Lucas, el gos de ma germana, i vaig anar al Parc proper a l'urbanització Mas. Un cop allà, i mentre m'avergonyia perquè el gos estava cagant al carrer i jo no portava bossa, vaig trobar-me amb la desequilibrada i un home, baixet i gras. L'home deia que coneixia un lloc on es podia acampar, i ella l'escoltava atentament amb la bossa de viatge plena agafada al braç. Ho vaig trobar sospitós en el seu moment perquè mai havia vist aquella dona parlant amb ningú.

I vaig adonar-me que aquest record podia siginificar alguna cosa. Potser jo vaig ser l'últim que la va veure amb vida. Potser podria haver-la salvat. Potser podria haver matat al seu agressor i haver esdevingut un heroi municipal, d'aquells que surten als telenotícies. Però no. Els Fets no van passar així.

Vaig sortir de casa decidit a avisar els Mossos per tal d'informar-los que jo vaig ser l'última persona en veure la desequilibrida amb vida. Caminava ràpid perquè primer volia passar vora el Llac per si em trobava amb el presumpte assassí. El motiu era estúpid però necessari: havia oblidat per complet la cara de la persona a la qual havia de denunciar.

I quan vaig arribar al Llac vaig sentir que algú em cridava. Era un client asidu al bar. Em va agafar pel braç i em va dir que si podia parlar amb mi un moment. Li pudia l'alè a merda pura. Em va guiar fins rere uns matolls i em va aturar en sec, com qui frena un cotxe. Em va dir que volia saber una cosa. Li vaig dir que me la preguntés sense embuts. La seva pregunta em va semblar força estúpida un cop formulada i me l'he repetit moltes vegades a mi mateix, i em penso que potser hauria estat millor no recordar. Recordes amb qui anava jo ahir?, em va preguntar. En un primer moment vaig pensar que no l'havia vist el dia anterior però em vaig adonar que possiblement sí que l'havia vist. Anava amb la desequilibrada. Merda. La meva cara de sorpresa i excitació, causades per haver resolt un crim, van delatar-me, van dir-li a aquell gallec pudent que jo sabia la veritat. Va agafar un roc i va esclafar-me el cap. Del meu front brollaven mil·lions de colors, vermells, grocs, verds, blancs, I els colors es mesclaven a mida que l'home em colpejava. I quan va marxar jo ja era una pila uniforme de pintures humanes.

I ara, a l'infern, penso que hauria estat millor no saber res de tot allò. Espero que quan moriu vingueu a visitar-me perquè us expliqui històries, d'aquelles que mostren els errors que tots vam cometre. En les meves paraules no hi ha res que no sigui cert. Som màquines de matar i tothom va a l'infern tot i estar tant subestimat. En realitat és on anem tots, és on tots volem anar. De fet, sempre és on som nosaltres.

Everybody loves you.

Avui, mentre intentava baixar d'un arbre els insectes del qual m'odiaven, m'he adonat que tothom m'estima. Sé que fer una afirmació com aquesta pot semblar pretenciós i molt poc modest per part meva, però prefereixo córrer el risc de passar per un ególatra que impedir que la meva teoria vegi la llum.

Bé doncs, em trobava a l'arbre i tant les formiguetes vermelles que pujaven pantaló amunt com les aranyes petitones havien decidit fer-me la vida impossible envaïnt la meva bombolla personal descaradament. Què collons passa, m'he preguntat. I he hagut de baixar de la branca amb un salt que ha acabat amb un cop sec a les plantes dels meus peus.

Aleshores he decidit pensar. Quina raó inexplicable fa que em senti odiat per tothom? Quin és el motiu de tantes cares llargues i tants atacs físics (encara que només siguin per part dels insectes d'un arbre solitari)? El meu cap, que podriem dir que últimament no funciona a la perfecció, com ho palesen les meves actituds i els meus enutjos constants, no està fet per pensar amb la profunditat pròpia dels artístes de tercera que tinc per coneguts, amics i familiars. Per tant, pensar m'ha resultat una tasca més que laboriosa i ha acabat per provocar-me un col·lapse. De manera que m'he assegut a la gespa pantanosa, embrutant així els meus pantalons-que-valen-un-ronyó, i he hagut de respirar profundament. I, mentre el polen de les floretes repugnants que m'envoltaven m'omplia els narius provocant-me una reacció al·lèrgica, he trobat la solució com si Déu, o el meu subconscient, al qual també considero un déu, m'hagués encès la llumeta del pilot automàtic. La resposta era evident i clara. Tothom m'estima.

No només en el sentit romàntic i decimonònic de la paraula sinó també en el sentit més pràctic del mateix verb estimar.

Les formiguetes vermelles m'estimen perquè sóc un gegant poruc al qual poden explorar a la recerca d'un nou món humà. Les aranyes petitones m'estimen perquè no represento un perill per elles i els deu semblar interessant el fet que un ésser tan gran no els hagi destrossat cap de les teranyines que farcien l'arbre. El polen de les floretes repugnants m'estima perquè el meu nas és un bon lloc on instalar-se, on la filla polen podrà ésser casada, tot i que no sigui del tot políticament correcte el fet de fer casar la filla, i tenir una existència efímera però agradable. Els meus limfòcits m'estimen i per això tinc al·lèrgia, perquè m'estimen tant que em sobreprotegeixen contra l'atac d'una familia polen inòcua.

I m'adono que segons aquesta seqüència lògica, tot el planeta, i quan dic tot el planeta em refereixo a absolutament tot, des de les plantes fins l'aire, passant per les roques i els humans, m'estima. No hi ha res que no m'estimi d'una manera o altra, absolutament res. Cada cop que m'abraça algú és perquè m'estima i necessita fer-m'ho saber. De la mateixa manera, cada cop que em peguen és perquè m'estimen i volen fer-me entendre que la meva actitud no és l'adequada. Tots els plors i totes les rialles han derivat d'un amor incondicional i sense limits envers la meva persona. Els que no em coneixen m'estimen perquè no em coneixen, els que em coneixen m'estimen perquè em coneixen. Els que m'odien m'estimen perquè algú m'ha d'odiar, de fet, tothom necessita ser odiat, i els ha tocat a ells aquesta tasca .

I trec el pilot automàtic i toco de peus a terre al veure una serp gloriosa arrossegar-se cap a mí, mig vacil·lant. I, tot i que en aquell moment sabia que serp m'estimava, he hagut d'aixecar-me i sortir cames ajudeu-me, perquè com tots sabem, l'amor, sovint, fa mal.

Emergency Exit.

Sovint és millor escapar a base de sarcasme, acidesa, resignació, odi i hermetisme que aguantar la pluja de defectes aliens.

Nosaltres escapem amb imaginació. I algún dia ens trobarem lluny d'aquí i ens adonarem que res és real, que tot ha estat una invenció per fer la realitat més maca. Alelupi.

28 days later...

L'home saberut i el seu seguici de joves sense personalitat entren al laboratori per tal de salvar els micos dels quals provenen evolutivament parlant. Uns xiuxiuegen coses com: "Pobres animalons". D'altres diuen: "Això pot ser millor que gastar-se sis euros en la nova peli de James Bond com tu volies fer". I mentre caminen entre els ximpanzés cridaners i violents apareix un dels investigadors. Aquest els diu que no poden deixar anar els micos perquè estan infectats amb Ira, que dedueixo que és un virus letal d'aquells que fan por de debò. Però com si sentissin ploure, els ecologistes sense personalitat i l'home saberut obren les gàbies.

28 dies després...

Un noi despullat es desperta d'un coma en una habitació d'hospital i s'adona que està totalment sol a la ciutat de Londres. Puf! Quina putada, deu pensar ell.

Així comença 28 days later... , pel·lícula de terror dirigida per Danny Boyle que mostra com un virus que transforma la gent en psicòtics caníbals (que no zombies) arrassa la Gran Bretanya.

L'encant de le pel·lícula no resideix en el fet d'haver estat gravada amb càmeres digitals d'estar per casa, ni en els actors quasi desconeguts però amb ganxo. La pel·lícula destaca pel seu missatge, un dels més clars, honestos i encertats del cinema de terror. El missatge és bàsicament el següent: Tot es redueix a homes matant homes.

És l'home el que allibera el virus, tot i haver estat avisat de que era extremadament contagiós. És l'home el que posa en quarentena tota l'illa britànica, permetent el caos total a un país sencer. És l'home el que mata als seus iguals per tal de sobreviure quan no hi ha supervivència possible. És l'home el que es deixa emportar pel pànic, el que decideix qui mor i qui viu, el que tria quina mena de violència vol. Què ens diu això? Doncs res que no sigui evident a hores d'ara. El poder resideix en uns pocs i, lamentablement, aquests pocs cometen errors que no estan disposats a corregir, perquè creuen que fan el correcte i que han d'imposar el seu punt de vista perquè la resta del món és massa estúpid com per adonar-se'n.

No calen 28 dies de sang i fetge i caníbals assassins per saber que tot es reduiex a la màxima d'homes matant homes, només cal que encenem la televisó i mirem cinc minutets les notícies. Possiblement aquests cinc minuts siguin més terrorífics que el pobre Jim (el noi comatós) matant a un psicòtic caníbal de vuit anys.

CinemaRandee per una mort digna.

ODi, estimada mascota i amic mort d'asfixia induïda per cotó flux l'any 2007. RIP

Amb impermeable.

Em trobo assegut a un del tamborets rodons de fusta i prenc una coca-cola light amb gel i llimona.
No m’agraden els bars, però aquest és diferent perquè estrictament parlant, i quan els meus pares hagin mort, em pertanyerà.
Bé, em trobo assegut i mirant la televisió sense creuar paraula amb ningú, ni tan sols les cambreres.
S’obre la porta d’entrada i apareix, d’entre una multitud d’homes bevent cervesa, una dona menuda, de cabells foscos i cara arrodonida, que vesteix pantalons de pana caqui i un impermeable fúcsia llampant.
La dona de l’impermeable s’obre camí entre uns gallecs que s’escridassen i s’asseu a l’últim tamboret lliure, entre un home calb que pren cafè i un jove que menja tripa a la catalana.
La cambrera, que també estrictament parlant és ma germana, s’acosta a la zona de barra on es troba la dona i li demana si pot servir-li quelcom. És aleshores que descobreixo que la dona no és de per aquí, perquè en sentir la cambrera fa que no bruscament amb el cap i diu alguna cosa, que quasi no puc sentir des d’on sóc, en francès. Finalment, i després d’intents frustrats, la dona de l’impermeable aconsegueix que li serveixin un cafè descafeïnat de sobre. Un cop el té al davant es despenja la bossa del braç i s’acomoda, però en cap moment sembla pensar en treure’s l’impermeable. Es limita a treure de la butxaca una bosseta de tabac de cargolar, i un paquetet de paper de fumar. En menys de vint segons té el cigarret artesanal enllestit i, després de buscar a la bossa sense èxit, demana foc a l’home calb del cafè mitjançant el noble art de la mímica. Pipa fort i es guarda el fum a la boca, i després alça el cap, com resant, i el deixa anar lentament, produint una columna boirosa vertical.
Ara mira la televisió i, de tant en tant, fa un glop de cafè acompanyat d’una nova pipada al cigarret.
I sense saber per què, potser té quelcom a veure amb les meves clares tendències voyeurs, em quedo mirant-la fixament, seguint els seus moviments exhaustivament, buscant respostes a preguntes que encara no conec. Observo atentament, sense perdre detall i com si prengués nota, cadascuna de les pipades a la cigarreta i cadascun dels glops de cafè que fa. Sens dubte, la dona de l’impermeable és francesa, i també sens dubte, del sud de França. Només les franceses del sud vesteixen d’aquesta manera i fument més que no pas respiren.
La dona esclafa la burilla, encara mig encesa, contra el cendrer que té davant. Creua les cames i comença a preparar-se un altre cigarro. I jo que no puc parar de mirar-la.
Però després d’una estona em descobreix. S’adona que l’estic mirant i que porto força temps fent-ho. Però el fet de ser enxampat fa que m’abrandi i la miri amb més profunditat, dirigint la meva mirada no només en el pla físic sinó també en l’espiritual, clavant els meus ulls al bell mig de la seva ànima.
I, de sobte, ella em torna la mirada i jo, que podria girar el cap i dissimular, aguanto estoicament els seus ulls verds vidre.
Durant els segons que dura el nostre encreuament de mirades sento una connexió, estranya i un tant furtiva. Tinc la sensació, tot i que es tracti d’una sensació que mor de mica amb mica a mesura que passa el temps, de que ja la conec. L’he vista abans, potser en somnis o en una altra vida, però sens dubte sé qui és. No sé com, però sé on anirà quan surti del bar i què farà quan arribi a casa. Però tot el que tenim en comú és una mirada que ara arriba a la seva fi perquè ma germana passa pel meu costat i em demana que li doni un cop de mà, que hi ha molta gent i no dóna l’abast. De manera que em col·loco rere la barra i ara és la dona de l’impermeable la que m’analitza a mi. I sense saber per què, m’enrojolo i em poso nerviós. Serveixo un cafè a una veïna i quan em giro ja no hi és. La dona ja no hi és. Només ha deixat cinc euros, molt més del que havia de pagar, i un cigarret cargolat. Corro cap a la porta i veig que plou. I també veig que sota la pluja la dona esdevé impermeable i, finalment, només guipo un punt fúcsia en la llunyania.

Un cotxe travessa el pont a tota velocitat.

Un cotxe negre travessa el pont a tota velocitat, passant desapercebut entre les tenebres de la nit hivernal de Ceretania.

El conductor del vehicle fuma un cigarret i, a cada pipada, la seva cara queda il·luminada pel fugaç esplendor del quitrà cremant.

Al seient del copilot, llaunes de cervesa i coca. No sona cap cançó perquè no és necessari, perquè el fet de la conducció temerària és conseqüència d’unes evidents ganes de morir, i tothom sap que els suïcides no escolten cançons. Possiblement haureu vist a pel·lícules com l’individu suïcida escolta la seva última mostra musical mentre espera càndid a que la mort se l’emporti. Però el que les pel·lícules no diuen és que, sovint, aquelles persones que escolten una última cançó sobreviuen. I aleshores, l’intent frustrat de suïcidi esdevé un record pel qual avergonyir-se. D’aquesta manera, no posant música, el conductor pretén arribar al final, la cloenda de tota una recopilació de records, pecats i vergonyes, els quals el deixen respirar a penes.

Tant el velocímetre com les ampolles buides que tintinegen al seient del darrere indiquen que no és només un acte d’egoisme, sinó més aviat un acte de rebel·lia.

Fora, en la nit, el fred comença a glaçar els insectes que bavegen, no massa vius, entre l’humus que els pneumàtics trepitgen. Una gebrada espessa es posa sobre les ovalades formes de les fulles perennes dels arbres, alts i imponents, que ara veuen com el cotxe abandona la carretera per entrar a un camí de terra.

El conductor apaga el cigarret i, molt lentament, redueix la velocitat fins a aturar-se a mig camí. Treu les claus del contacte i les deixa sobre la seva falda.

Agafa una targeta de crèdit i es prepara una dosi, i resa per a que la cocaïna no estigui tallada amb laxant. Recorda que una nit havia acabat al lavabo d’una discoteca amb diarrea. Després del viatge que ha emprès, ja no haurà de patir més per això, de fet, no haurà de patir per res. Ja no hi haurà realitat possible. No quedarà res, tot serà buit i negre. I el que abans havia estat por i raresa, serà un profund son sense somni.

El conductor decideix que esperarà uns minuts més, abans de partir al no res. En aquests minuts, que no li serveixen per gaire cosa, i molt menys per aclarir-se les idees, intenta calmar-se pensant en el repòs que li sobrevindrà quan hagi acabat. Espera i desitja que no hi hagi vida més enllà de la vida, perquè un altre món, per perfecte que pogués ser, l’hauria de compartir amb ell mateix, fet que, casualment, ara l’empeny a la seva mort.

Gira el contacte i encén el motor. Les rodes giren cada cop més ràpid per sobre de la sorra del camí, cada cop més estret.

La mort, com un esfereïdor silenci, segueix el cotxe, apagant tots els sorolls de vida que al bosc habiten i deixant sentir només la ronca veu de la màquina a gasolina.

Branques i arbusts fuetegen violentament els vidres del cotxe i, el camí, cada cop més estret. I el conductor no necessita música, perquè el seu batega el ritme i el rugit del motor li fa de comparsa. I el camí, cada cop més estret.

L’accelerador arriba a baix de tot i el velocímetre no pot marcar més. Cada petita pedra suposa un brusc sotrac, però el conductor continua pressionant el pedal, i la velocitat esdevé tot el que té . I el camí torna a eixamplar-se.

El conductor, que sembla mig posseït per una força còsmica, maleeix la mare, que va morir al parir. I maleeix el pare per no haver donat la cara quan havia de fer-ho. I, finalment, maleeix el món sencer, per no demanar-li opinió a l’hora de donar-li la vida. I Ja no hi ha camí.El cotxe cau ràpidament barranc avall. En pocs moment, un cop estimbats contra les anguloses roques, màquina i home no seran res tret d’un piló homogeni de ferros i òrgans fora de lloc. I el conductor compta els segons que li queden per dir adéu. Cinc, quatre, tres, dos. I de sobte, foscor, molta foscor. Res tret de la foscor i el silenci.

El teu xicot és ara un sac de gemecs.

Tot i que intenten aparentar-ho, amb les seves camises de flors a conjunt i les ulleres Ray-Ban Wayfarer idèntiques, no son feliços. Porten asseguts a la taula una hora aproximadament i han aconseguit el·ludir els temes espinosos i íntims, com l'embolic d'ella amb un cambrer o la incapacitat d'ell per a satifer-la sexualment.
Ara ella treu dues cigarretes del paquet i en col·loca una a la boca del manso que, entre resignat i impotent, l'accepta tot i haver-se fumat una fa poc més de dos minuts. Ella li acosta l'encenedor i li dona foc alhora que li xiuxiueja a cau d'orella. Li ha dit que ja n'està farta, que quan vulgui poden anar passant. Ell recorda que la idea de dinar amb la periodista feminista i l'interiorista de moda va estar exclusivament d'ella. De fet, en un primer moment, ell es va negar a assistir a qualsevol trobada amb els amics d'ella, perquè sempre el deixen en evidència per dedicar-se al món de la contrucció i perquè l'interiorista de moda sempre acaba tirant-li els trastos descaradament. I ara, ella diu que vol marxar. El xicot, que sovint fa el que la noia vol, perquè creu que si no ho fa l'abandonarà pel primer cambrer que passi, comença a suar i tanca els punys mab força.
Ella, tot i haver expressat el seu desig de tocar el dos, continua parlant sobre l'última pel·lícula d'en Jim Jarmusch i crida quan l'interiorista de moda li diu que la Frances Conroy sortia millor a Six Feet Under. I la periodista feminista mira el noi i li demana la seva opinió. Ell, que no sap qui és en Jarmusch ni la Conroy, arronsa el ceny i diu el que ella li ha recomanat dir en un cas com aquest. Eren molt millors els seus anteriors treballs, crec que ambdós han perdut molta força, diu no gaire convençut. Tant la periodista com l'interiorista li donen la raó, admirant l'esforç d'ella per convertir un pobre peó en un entès en cinema independent americà.

Per sota de la taula ella trepitja el peu dret d'ell en senyal d'avorriment infernal, massa farta com per marxar, massa identificada amb la frivolitat dels seus propis amics. I ell, resignat, diu que han de marxar, que a l'endemà ha de llevar-se d'hora. La periodista i l'interiorista, que avui no ha tirat els trastos a ningú, es lamenten per la pèrdua que suposa la partida dos interlocutors tan assenyats i sensats.

Mentre tornen, caminant en direcció cap a la boca de metro de Travessera de les Corts, ella no para d'analitzar la tarda i la nit amb els seus amics, i de tant en tant li diu a ell que en cert moment de la conversa ha sabut defugir els temes massa complicats per ell amb una elegància sísmica i fulminant. Diu que està molt orgullosa del seu xicot.

Quan arriben a l'andana subterrania, i ella continua comentant la jugada, ell decideix que per un dia decidirà el seu propi destí sense la supervisió d'ella. El metro s'acosta. Ella li demana la T-10, ell li dona, i tot seguit salta a les vies passant de cos antropomòrfic a sac de gemecs sagnant en qüestió de segons. Curiosament, a la T-10 només quedava un viatge.

SHOOT THEM

"I un dia despertaràs del somni, i et trobaràs desorientat entre tanta llum. Caminaràs sol, amb els peus nus sobre el terre metàl·lic. Ningú no vindrà a parar-te la mà.

Cridaràs i cridaràs, però ningú no et farà cas, perquè portes anys cridant a viva veu i mai ningñu no s'ha immutat. Relliscaràs amb la sang que regalima dels teus canells i la gent riurà quan caiguis. Només et veuen quan et necessiten veure, quan les seves vides arriben a l'extrem en que l'avorriment es fa insuportable i riure de les desgràcies alienes és relaxant.

Finalment, quan ja no puguis plorar més, t'adonaràs que la teva vida sempre ha estat i així. T'adonaràs que sempre has estat sol."