Brainstorming I.

Miro enllà i ja no hi ha futur. Però ara mateix ni importa. Mars, terres, antenes de televisió, chupa-chups, rialles. I la veueta dient-me que encara no s'ha acabat, que no hi haurà futur però que el present continua aquí, esperant a que actuem. Mai salvarem el món, però el podem fer millor. Podem escriure, compondre, pintar, reciclar, cantar i imaginar, però no salvarem el món. No us sembla que encara hi som a temps? Ningú més veu el que jo veig? Què me'n diueu de les guerres, la fam, l'escalfament global, la tele-escombraria? Què, no llegiu els diaris? Què, no llegiu filosofia? El món s'acaba. Només podem fer-lo una mica millor. A què estem esperant?

Today...acid vomit.

Los micrófonos.

Avui he descobert quina serà la cançó de l'estiu i, sincerament, anem malament. La cantant es diu Tata Golosa, un bon nom tenint en compte els sons orgàsmics que misteriosament apareixen a mitja cançó. Es italiana i la pobre noia té problemes amb l'idioma castellà com ho palesa la lletra increïblement original i de protesta de la qual la cançó es composa. La lletra és la següent:

"Disco dance, house music, afterhour, los micrófonos.

Mi vida, los micrófonos.

Las tetas, no micrófonos.

Los culos, dos micrófonos.

Mi mundo, los micrófonos.

Las bombas, sin micrófonos.

Tu noche, los micrófonos.

Chupaíta, no micrófAnos.

Chupaíta, no micrófAnos.

El sexo, el sexo, (el sexo, el sexo), no micrófonos.

Uhm, ahm. Uhm, ahm. Aah, Aah. Au. Ah, ah, ah, ah (de plaer).

Y ahora, los tambores.

(Tambors. Tambors?)

Los tambores.

El disc-joquei?

Un, dos, los micrófonos.

Olé, los micrófonos.

Prova, prova, los micrófonos.

Sin amor, los micrófonos.

Cuatro, cinco, los micrófonos.

El sexo, no micrófonos.

Chicas lindas, los micrófonos.

Mercados, drogados, calados, los micrófonos.

El disc-joquei?

Disco dance, house music, afterhour, los micrófonos.

Etc, etc.

Bona oi? Profunda, sentimental, realista, intensa, poètica, els micròfons. Sembla fins i tot millor que la cançó de l'estiu passat, l' "Opá". No aixequem cap. No aprenem.

Fashionista.

Ahir vaig descarregar-me per error una cançó de Jimmy James anomenada "Fashionista". I quan la vaig sentir vaig decidir que era bona i que m'agradava i que li dedicaria una entrada.

La cancó no mata, però la seva lletra té ganxo i, last but not least, té raó.

Vivim en un món en que els lletjos no tenen permesa l'entrada. Un món en que la moda és el nou art i els dissenyadors són els seus déus. No em sembla bé, però és així.

La diginitat segons Mark St.James.

Quan es lleva diumenge pren un cafè amb llet i tres cullerades de sucre. Llegeix al diari quelcom sobre algun conflicte en un país que ell mai visitarà i es moca varies vegades intentant expulsar les restes ferragoses de la festa de la nit anterior.

Es vesteix amb un polo Ralph Lauren i uns Dockers que li havien regalat pel seu dinovè aniversari. Agafa una bossa esportiva de lona i hi entafora una samarreta blava de publicitat, uns pantalons vells que utilitza pels rodatges i uns calçotets blancs de cotó.

Surt de casa, un àtic a la setena avinguda, i camina en busca d'un taxi. A les pel·lícules sembla que a Nova York hagi de ser fàcil agafar un taxi, però en realitat és gairebé tan difícil com a qualsevol altra ciutat. Quan arriba a 5th Avenue es troba amb la Janine, una suïssa que segons creu ell treballava de fotògrafa per a una prestigiosa multinacional tèxtil. Es saluden amb un hello un tant apagat i aleshores ell li demana a on va. Ella li diu que al SoHo i ell li demana si té cotxe. La resposta és evident quan ell es troba al seient del copilot del Honda de la Janine i escolta el cassette de velles glòries que aquesta ha posat al reproductor stereo del vehícle. El camí fins al SoHo es fa agradable perquè cap dels dos parla i poden pensar en els seus propis problemes. Quan arriben, ell baixa del cotxe i dóna les gràcies. Comença a caminar i sent que la Janine diu goodbye Mark!.

El rodatge té lloc a un tercer pis d'un edifici decrèpit que ha estat adoptat per arties renegats de la seva vida burgesa i traficants d'heroïna.

En Mark es rebut com un déu. Segons el director de la pel·lícula, ell és l'unic home amb cara de nen que és capaç d'aguantar un rodatge dels seus, d'hores i hores. Al entrar a la sala es creua amb un marrec d'uns divuit anys que plora i sembla amb ganes de vomitar. Recorda que a ell mai li havia passat. També recorda com els seus amics li deien que la seva feina era denigrant i indigna, que només un penjat la faria. Però a ell ja li estava bé. No suposava cap tipus d'esforç, més enllà del psicològic de les primeres sessions, i estava ben pagat.

A l'estança s'esperaven en Waldo i en Frank ja despullats i bevent aigua com africans en una piscina de zona d'esbarjo. Els saluda estrenyent-los la mà i es prepara en un racó. Es despulla i treu de la bossa esportiva el que ell considera el seu uniforme. Es vesteix amb la samarreta blava i els pantalons vells, després de posar-se els calçotets de cotó blancs.

El director entra per la porta i ho fa seguit per uns deu homes més. Aquests son els nous, diu. fa les presentacions i demana que els que no estiguin despullats ho facin. Tothom fa cas. L'únic que roman vestit és en Mark.

Action.

En Alexei (Mark St.James) acaba d'arribar a USA i busca feina. Entra en una clínica privada i demana si necessiten ajuda de qualsevol tipus (aquestes escenes ja estaven gravades). Un dels enfermers (Waldo McHot) li diu que no tenen vacants i que si el pot disculpar perquè té molta feina, que hi ha molts pacients que tenen pipí i l'únic bany s'ha espatllat. Aleshores, l'Alexei diu que si li paguen bé ell farà de bany humà. L'orgia comença amb un pla frontal de l'Alexei reben pluja daurada d'en Waldo mentre uns onze homes es masturben.

Cut.

El rodatge ha estat força llarg i l'olor a orina es condensa als pulmons d'en Mark i a les parets de la sala. Tothom el felicita per la seva excel·lent interpretació i el director li signa un xec per valor de $6.000. L'agafa i demana a en Waldo si el pot acostar a casa.

El viatge de tornada és igual de tranquil que el d'anada, tot i que en Waldo té ganes de parlar sobre no-sap-quina pel·lícula. I pensa en aquell noi que sortia de la mateixa sala que ell mig plorant. Potser si que és dura la seva feina, però mai indigna. La dignitat no hauria d'estar lligada al que fas per guanyar-te la vida. Ell cobra i amb això pot menjar i comprar allò que vol o necessita. No hi veu l'inconvenient. De fet, troba molt pitjor la feina dels militars, que maten seguint ordres de quatre malcriats, o la dels homes que activen les cadires elèctriques. I el cotxe s'atura davant un cartell amb la cara del President dels Estats Units d'Amèrica i somriu mentre baixa del vehicle, convençut que té molta més diginitat que un texà amb aires de grandesa.

Els renegats del Diable (the Devil's Rejects).

En Rob Zombie és cantant de Heavy Metal. El seu grup, anomenat White Zombie (en honor a una pel·lícula d'en Bela Lugosi), ha participat en innumerables bandes sonores com per exemple la de Matrix. El so dur del grup reflexa perfectament l'estat vehement del cervell del seu líder. I és d'aquest cervell d'on sorgeixen els "renegats del Diable".
L'any 2003 Rob Zombie va dirigir la seva primera pel·lícula House of 1,000 Corpses (La casa dels 1000 cadàvers). L'argument presentava dues parelles que viatjaven per carreteres americanes en busca de curiosistats per incloure en un llibre sobre viatjes. Una nit arriben al museu de celebritats del Capità Spaulding, un pallasso alcohòlic. Els joves es troben amb l'horror quan descobreixen que el Capità està totalment sonat i que la seva familia també. Aquesta familia protagonitzaria l'any 2005 la segona part d'aquesta primera pel·lícula, que seria anomenada The Devil's Rejects i que mostraria el salvatgisme del heavy metal de Zombie en imatges. Una sèrie de seqüències gore i ultraviolentes que mostren com d'acabada pot arribar a estar la gent del nostre estimat món.

La pel·lícula comença quan la policia entra a la casa de la familia per arrestar-los a tots. La primera escena suposa la presentació del que ens trobarem al llarg de tota la pel·lícula: sang i fetge, drogues, sang i insults de tota mena. Fortament influit pel concepte de "cinema festival" establert per Tarantino allà cap als anys 90 i perpetuat per la seva doble pel·lícula Kill Bill, en Rob Zombie s'endinsa en l'Amèrica profunda i ret homenatge a les pel·licules de terror dels anys 70 i 80 com poden ser The Texas Chainsaw Massacre (La matança de Texas), la qual té un petit recordatori quan un dels protagonistes talla la pell de la cara a la seva víctima i se la posa com a màscara.

Possiblement, The Devil's Rejects no passi a la història del cinema, però sens dubte és una bona carta de presentació d'un director que donarà molt a parlar (ja té en marxa un nou projecte, un remake del clàssic de John Carpenter Halloween).

May.

La May no té amics. la seva única companyia és la Suzie, una nina de porcellana que va regalar-li la seva possessiva mare.

Adonant-se que la seva relació amb la nina comença a ser malaltissa, la May decideix buscar amics. Però el món és cruel per aquells que son diferents i fer amistats és molt dificil.

La May es troba sola però ha tingut una idea inspirada per Suzie. Si no és capaç de fer amics se'n fabricarà un amb trossos de persona.

Bona peli, molt bona peli de terror psicològic. Gore i humor ensamblats a la perfecció. Angela Bettis sota la direcció del seu intim amic Lucky McKee fa de May un dels millors i més complexos personatges de l'últim cinema de terror independent americà.

Molt aconsellable.

Cinema Strange.

"I am sitting like a cyst on the Greensward Grey and my god! there are satyrs who are damp and fey! Iron-shod and so hysterical! They lose themselves like dripping red fauna!"

Cinema Strange __Gothic independent rock_

flash eXperiment: #1

El resultado de sumar dos verdades es una verdad más grande.

El resultado de sumar dos personas es una persona más pequeña.

El resultado de sumar dos personas idénticas es inpensable.

Avui: All denial, all denial...

Els crims de Ceretania.

Dissabte al matí vaig llevar-me amb la repugnant reticència gustativa d'una mala pel·lícula de superherois. L'home aranya, en el seu tercer episodi de batalles èpiques urbanes, no havia estat tan convincent com en altres intents de salvar el món. Mentre pensava que jo ho hagués fet força millor, em rentava les dents i em desendreçava el cabell suaument. Després de la decepció momentània per l'estafa cinematogràfica de la nit anterior, vaig decidir que havia d'anar a treballar, fer alguna cosa de profit. De manera que vaig saltar als meus texans de forma extranya i vaig posar-me els mitjons i les sabates, vermelles amb ratlles blanques.
El carrer era mentider. El sol, intens i brillant com en dies d'estiu, dissimulava visualment el que en realitat era un dia de vent, un dia de tardor. Però era maig i el temps havia embogit, i feia tres dies havia nevat i el fred i la calor es repartien els dies alternativament. Sens dubte, i tal i com a mi em semblava que el dia augurava, jornada llarga i intensa.
Vaig arribar al bar del qual ja haureu sentit a parlar, i vaig asseure'm a taula. Vaig dinar relaxadament però amb rapidesa. Per aquella època jo no mastegava bé, simplement engolia el menjar amb vehemència i feia que el suplici del dinar acabés sense cap retret. Quan acabava, desparava el meu quart de taula i desitjava bon profit al cuiner i les dues cambreres. La meva vida era així. La meva vida sempre havia estat així, com un constant marxar, sempre abandonant abans de començar. En set anys havia començat mil·lions de converses però mai n'havia acabat cap. Preferia deixar-les en suspensió, i després les amagava en algún racó de la meva petita estança.
Quan em disposava a marxar, després de les postres, el meu pare em va preguntar si sabia quí s'havia mort. JO vaig dir que no, pensant que a Ceretania la gent no moria, simplement es transformava. La noia, aquella que sempre va sola pel carrer amb una bossa de viatge plena, la que parla sola, la que riu sola, em va dir. L'han apunyalat vora el llac. Merda. Aquella dona em queia bé, era bona persona. Estava sonada però era bona persona. Recordo que aleshores venia de tant en tant al bar i dinava mentre parlava sola. I mirava la televisió i reia, i el seu riure era prou divertit com per fer-me riure. Merda. Quina merda de vida, quina merda de món, quina merda de societat i , finalment, quina merda de poble.

El que més em sobta, encara ara, anys després del crims de Ceretania, és que mai ningú no hagués imaginat que la brutalitat estava tant propera, vora el llac. Hores més tard de rebre la noticia vaig sentir dir a unes dones, que caminaven davant meu a la vorera, que dues nits abans havien mort a un home aprop de Sant Marc. Quina merda.

I penso en Isabella Rossellini a Blue Velvet, cantant sota estels elèctrics, perduda, igual que jo, entre els dos móns, el món de tot allò que veiem i el món en que tot està amagat. La violenta ira dels suburbis, de les bosses de quart món.

En menys de dos dies, Ceretania, el poble de l'eterna llum turística, que havia aconseguit un racó als cors de molta gent, havia esdevingut escenari d'un clar exemple de salvatgisme. El salvatgisme d'una societat. Establim lligams però ho fem sense ordre ni concert. Les relacions alienes es mouen com cucs per sota dels nostres peus, i no podem fer-hi res. En menys de dos dies van morir dues persones, un sense sotre i una desequilibada mental. I els ciutadans van rebre la notícia amb sorpresa, mirant-se els uns als altres i elevant les espatlles lleugerament. A ningú li importava realment, de fet, ells tindrien el plat calent a taula i els éssers edàfics tindrien un cadàver del que nodrir-se. Vaig tornar a casa amb la sensació que alguna cosa no funcionava. Tenia l'extranya sensació que oblidava un detall. I PAM, com una clatellada al cervell, vaig sentir el pes del record que no recordava.

La Tarda dels fets, hores abans de la mort de la desequilibrada, vaig sortir a passejar en Lucas, el gos de ma germana, i vaig anar al Parc proper a l'urbanització Mas. Un cop allà, i mentre m'avergonyia perquè el gos estava cagant al carrer i jo no portava bossa, vaig trobar-me amb la desequilibrada i un home, baixet i gras. L'home deia que coneixia un lloc on es podia acampar, i ella l'escoltava atentament amb la bossa de viatge plena agafada al braç. Ho vaig trobar sospitós en el seu moment perquè mai havia vist aquella dona parlant amb ningú.

I vaig adonar-me que aquest record podia siginificar alguna cosa. Potser jo vaig ser l'últim que la va veure amb vida. Potser podria haver-la salvat. Potser podria haver matat al seu agressor i haver esdevingut un heroi municipal, d'aquells que surten als telenotícies. Però no. Els Fets no van passar així.

Vaig sortir de casa decidit a avisar els Mossos per tal d'informar-los que jo vaig ser l'última persona en veure la desequilibrida amb vida. Caminava ràpid perquè primer volia passar vora el Llac per si em trobava amb el presumpte assassí. El motiu era estúpid però necessari: havia oblidat per complet la cara de la persona a la qual havia de denunciar.

I quan vaig arribar al Llac vaig sentir que algú em cridava. Era un client asidu al bar. Em va agafar pel braç i em va dir que si podia parlar amb mi un moment. Li pudia l'alè a merda pura. Em va guiar fins rere uns matolls i em va aturar en sec, com qui frena un cotxe. Em va dir que volia saber una cosa. Li vaig dir que me la preguntés sense embuts. La seva pregunta em va semblar força estúpida un cop formulada i me l'he repetit moltes vegades a mi mateix, i em penso que potser hauria estat millor no recordar. Recordes amb qui anava jo ahir?, em va preguntar. En un primer moment vaig pensar que no l'havia vist el dia anterior però em vaig adonar que possiblement sí que l'havia vist. Anava amb la desequilibrada. Merda. La meva cara de sorpresa i excitació, causades per haver resolt un crim, van delatar-me, van dir-li a aquell gallec pudent que jo sabia la veritat. Va agafar un roc i va esclafar-me el cap. Del meu front brollaven mil·lions de colors, vermells, grocs, verds, blancs, I els colors es mesclaven a mida que l'home em colpejava. I quan va marxar jo ja era una pila uniforme de pintures humanes.

I ara, a l'infern, penso que hauria estat millor no saber res de tot allò. Espero que quan moriu vingueu a visitar-me perquè us expliqui històries, d'aquelles que mostren els errors que tots vam cometre. En les meves paraules no hi ha res que no sigui cert. Som màquines de matar i tothom va a l'infern tot i estar tant subestimat. En realitat és on anem tots, és on tots volem anar. De fet, sempre és on som nosaltres.